Guerra a la llibertat d’expressió i d’informació

L’escriptor britànic Ian McEwan és un d’aquests intel·lectuals amb capacitat d’avançar-se en la denúncia dels mals d’època, i plantejar-los sense embuts. Per exemple, a L’espai de la imaginació -un breu text sobre l’assaig d’Orwell Dins de la balena - ens diu que «hi ha una qüestió vital per als escriptors i els lectors: Arreu del món la llibertat d’expressió comença a ser un privilegi en retrocés». Quan McEwan escriu això (l’esmentat llibre va ser editat originalment el 2021, i traduït al català un any després) donava per a evident la manca de llibertat d’expressió a Rússia i a la Xina, alhora que observava, coincidint amb la finalització de la primera presidència de Donald Trump, l’extensió planetària del qüestionament de l’aplicació no retòrica de l’article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans.

La guerra a la llibertat d’expressió i d’informació no s’ha declarat més enllà del «confortable» occident -si és que amb Trump a la Casa Blanca continua tenint algun significant el mot «occident»-. Aquesta guerra és ben present a la nostra vida quotidiana. En tenim certa tradició. McEwan ens recorda que la llibertat d’expressió va desaparèixer a l’Europa medieval del cristianisme durant un miler d’anys. I hi afegeix que «encara va haver de passar més temps per reivindicar els escrits d’un lliure pensador com Demòcrit». Amb l’auge del negacionisme envers el coneixement científic, vés a saber si es tornarà a censurar la teoria de Demòcrit (dècada del 460 a.d.C.) i del seu mestre, el filòsof i físic Leucip, la veritat científica segons la qual la matèria està composta per àtoms!

Aterrant a coses més concretes i mundanes, allò que fa trontollar la llibertat d’expressió i d’informació és la geopolítica d’un règim de guerra com l’actual, i d’un capitalisme caníbal de la democràcia igualitària econòmicament i socialment, dels drets sociolaborals i de ciutadania, del planeta i, en definitiva, de la vida; i, per contra, delicat i summament amable amb el militarisme, el complex militar-industrial, l’austeritat per a la ciutadania pobre, les grans desigualtats, el creixement infinit, i, en definitiva, la desdemocratització.

De tot plegat en parlen les organitzacions i institucions defensores dels drets humans en els seus informes corresponents al proppassat 2024, publicats enguany. A tall d’exemple, Amnistia Internacional (AI) en la seua anàlisi de les tendències globals de les violacions del dret internacional humanitari en els conflictes armats, la repressió de la dissidència, la discriminació, la injustícia econòmica i climàtica, i l’ús indegut de la tecnologia per a vulnerar drets humans, no s’està d’afirmar que «les autoritats van introduir o van intentar introduir noves restriccions del dret a la llibertat d’expressió». AI, en un concís resum, afirma que «2024 ens va deshumanitzar». Touché! Pel seu costat, Human Rights Watch (HRW) és contundent en afirmar que «el sistema de Drets Humans està baix amenaça», i, per tant, la llibertat d’opinió i d’informació estan sota amenaça. Segons HRW, això succeeix en un món en guerra i armant-se. Val a dir que l’Agència Europea de Drets Fonamentals (FRA) corrobora aquestes tendències globals a l’àmbit europeu.

M’interessa posar especial atenció a l’informe anual de l’organització FREEMUSE sobre l’estat de la llibertat d’expressió artística en 2024, que alerta de l’increment de la censura i la persecució en un context de guerra i inestabilitat. També destaca l’augment de l’autocensura i de la por. Aquesta organització no governamental internacional independent, que advoca per la llibertat d’expressió artística i la diversitat cultural, que té estatus consultiu especial de les Nacions Unides per al Consell Econòmic i Social (UN-ECOSOC) i estatus consultiu amb la UNESCO, apunta que la censura sobre Gaza va ser una de les principals amenaces a la llibertat d’expressió artística en 2024. Mala peça al teler si ni tan sols progressem en llibertat de creació artística per a mostrar, representar, i interpretar un genocidi!

Posem finalment un focus especial al fet que Reporters Sense Fronteres (RSF) sostingui que la llibertat de premsa ha empitjorat a tot el món en l’últim any, tot constatant que, en el 56,7% dels països «la llibertat de premsa és inexistent i l’exercici del periodisme és especialment perillós». Destaquen com a més rellevants, però no únics, llocs com a Palestina, amb 200 periodistes assassinats en 18 mesos, o la Xina, que qualifiquen de la presó més gran de periodistes del món.

Què en podem treure de tot plegat? Idò que hi ha una guerra declarada als DDHH en la qual la llibertat d’expressió i d’informació no són zones de pau. En el règim de guerra actual potser mai hauríem conegut la recerca periodística sobre les presons volants per a segrestos de la CIA, publicada en 2005 per Diario de Mallorca. En el millor dels casos, els autors -els periodistes Matías Vallés, Marisa Goñi i Felipe Armendáriz- hauria d’haver vençut entrebancs professionals i personals molt més terribles que els de fa vint anys. Els temps han canviat a pitjor. Per què? Doncs perquè tal vegada no hem tingut a bastament presents les lliçons contingudes al llibre Sobre la tirania de Timothy Snyder. En el cas que ens ocupa, la que diu: «Estigues alerta amb l’ús de les paraules extremisme i terrorisme. Sigues conscient dels fatídics conceptes d’emergència i excepció. Enfadat amb l’ús traïdor del vocabulari patriòtic».