Opinión | Tribuna

Palma

Poesia i reivindicació

Alumnes de l'assignatura d'Arts escèniques de l'IES Guillem Sagrera.

Alumnes de l'assignatura d'Arts escèniques de l'IES Guillem Sagrera. / M.Á.Ll.

«Correspon cada vegada més als sabers humanístics la tasca d’alimentar l’esperança, de transformar la seva aparent inutilitat en un utilíssim instrument d’oposició contra la barbàrie». Aquesta cita correspon al cèlebre assaig La utilitat de l’inútil, de Nuccio Ordine (Quaderns Crema, 2013). M’ha semblat del tot escaient per contar allò que va succeir el passat 30 d’abril a la plaça de Santa Pagesa de Palma, on un grup d’alumnes de l’assignatura d’Arts escèniques de l’IES Guillem Sagrera dugueren a terme una petita escenificació d’alguns dels poemes del llibre Reivindicació de Jane (UIB, Col·lecció Treballs Feministes, 2004), un recull en què vaig tractar de reflectir la realitat de la violència masclista mitjançant el sa -i necessari, val a dir-ho- exercici de posar-me en la pell de qualsevol de les nombroses dones víctimes d’aquesta xacra social arreu del món.

Als escriptors en general i als poetes en particular ens gratifica molt veure que les nostres creacions van més enllà del gaudi estètic o del mer entreteniment. Més enllà de la satisfacció inherent al fet que algú doni vida a un text -un grapat de poemes, en aquest cas-, s’ha de valorar en aquest cas la circumstància que els actors i actrius que recorregueren el centenar llarg de metres del carrer Blanquerna eren joves alumnes d’un institut de secundària, un entorn on s’han revifat els comportaments i assetjaments d’índole masclista, i per tant un espai altament sensible i susceptible d’intervenció preventiva. M’emocionà veure’ls vestits de negre, immersos en el seu paper, aturant-se davant del públic sorprès que en aquell moment caminava o seia en alguna de les terrasses de Blanquerna. N’estic farta..., recità la primera de les alumnes, i ho va fer de manera creïble i sincera, com si amb aquell clam volgués posar de manifest que el sol fet de ser dona pugui esdevenir un passaport per al dolor i la incomprensió, aquest viatge cap a la impietat que Jane tracta de fer sola i del qual afortunadament se’n sortirà gràcies a l’ajuda d’altres dones que l’ajudaran en el seu particular calvari.

Ni tan sols una inoportuna fallida en el senzill equip de so aconseguí que les al·lotes i els joves protagonistes de la performance es desconcentrassin el més mínim. De la mà de la seva professora i directora, Lena Aguiló i Sureda, continuaren el seu itinerari teatral i urbà alhora; era gratificant veure com cada vegada més persones s’unien a aquell peculiar via crucis femení per una de les zones per a vianants més transitades de Palma. No cridis: saps que no suport que m’alcin la veu..., paraules que, lluny de perdre’s entre l’anonimat de l’horabaixa, impressionaven l’oïda de qui s’acostava per escoltar-les i encenien un bri d’esperança en la resolució d’un problema que sembla com si no tengués fi, o almenys una solució a curt o mitjà termini, si hem de fer cas del degoteig continu de víctimes i de l’esgarrifosa però incontestable estadística criminal pel que fa al nombre de dones assassinades cada any, al nostre país i arreu del planeta.

Cal felicitar el coratge i l’empatia d’aquests joves i al·lotes de l’IES Guillem Sagrera, insistim-hi. No debades constitueixen el futur en aquesta i moltes altres qüestions, i és bo que s’hi posicionin, que prenguin partit davant la desinformació i la misogínia imperants al respecte. Tant de bo que aquests versos, amb els quals tancaren el seu periple feminista i reivindicatiu pel centre de Palma, arribin a ser algun dia mera història social o romanguin arraconats en les prestatgeries de l’oblit, coberts per la pols de la igualtat i la justícia reparadores: Quan s’acabarà, aquest malson? / Quin serà el dia en què m’aixecaré lliure, / allunyada d’aquest pes obsedit / que suport, oh paradoxa, / pel simple fet d’estimar? / Qui em curarà les nafres, la por de viure / aquest navegar meu a la deriva / sense albirar port ni far, / només esculls / que amenacen d’estellar / el meu buc fràgil i cansat, / el meu vogar extenuant / sola, a mercè de la galerna?

Enhorabona per emocionar-me i emocionar-nos. I no defalliu: el futur és vostre!

Tracking Pixel Contents