Conveni d’hostaleria: apunts per a una entesa

«Mai cometo l’error de discutir amb persones defensores d’opinions que no respecto». Edward Gibbon. Historiador i polític anglès del s. XVIII. Conegut per la seva ironia i ateisme.

Aquests darrers dies, els diaris van plens de titulars sobre la negociació del conveni d’hostaleria de les Illes Balears. Auguren la fi dels temps: «sindicats i patronal del turisme no es posen d’acord per la signatura del proper conveni», «s’anuncien mobilitzacions», «l’oferta de la patronal com a insultant i vergonyosa»...i així podríem seguir una bona estona. Si m’ho permeten: una col·lecció de tòpics. Sense voler ferir ningú: un enorme i acceptat dia de la marmota.

Abans de continuar analitzant el perquè passa repetides vegades aital fet, el primer que ens hauríem de plantejar és el model de negociació. Un Conveni Col·lectiu és una fórmula de negociació sectorial reconeguda per l’Organització Internacional del Treball als Convenis 98 i 125. On es recull que la negociació pot incloure tots els aspectes de la relació laboral (salaris, jornada, descansos, vacances, llicències, condicions de treball, capacitació professional, règim d’acomiadaments, definició de les categories professionals, promocions, etc.), així com determinar les regles per a la relació entre els sindicats i els ocupadors, quin tipus de Conveni hauríem de tenir avui en dia.

Però - detall important - estem al 2025. L’esquema patronal-treballadors-sindicats del s.XXI no és el mateix que el del S.XX, encara que pocs o poques ho reconeguin. Un determinat fet - l’avenç exponencial de la tecnologia - ha trencat la baralla. Per bé i per mal. Agradin o no convencin, els automatismes han vingut per quedar-se. Internet i la Intel·ligència Artificial, també. Els sindicats i els polítics no poden seguir mirant cap a una altra banda. Tampoc seguir creient intocable a la massa productiva: les massives jubilacions de les properes dècades - en tots els sectors productius, no tan sols en el Turisme: atenció al que pugui passar a la construcció i l’ensenyament - fan pensar que les relacions entre mà d’obra i patronal donaran un gir quasi copernicà. A la vegada, serà interessant saber si la Caixa Nacional podrà aguantar tantes jubilacions en tant curt període de temps. Ja hi ha qui es pot haver avançat: a l’Extrem Orient - Xina, Corea, Japó, exactament - ensenyes internacionals ja operen hotels quasi autònoms. Construïts amb mòduls prefabricats i en terminis impensables a Europa. El que de retruc pot introduir un altre paradigma: el territori que permeti una major optimització i rapidesa de les inversions pot ser el que se les emporti de manera massiva en un futur no massa llunyà. Atenció als legisladors: no es pot fer només cas als Col·legis Oficials, corporacions normalment poc avesades a les novetats.

La tercera variable que s’hauria de tenir en consideració és la pujada de sous haguda al sector turístic balear en els darrers tres convenis. Estem parlant de prop d’un 34’6% en deu anys. Lapse temporal en el qual l’IPC s’ha incrementat un 24,3%, dades ambdues extretes dels darrers convenis signats i de l’Institut Nacional d’Estadística, INE. És per aquestes darreres renovacions salarials que, en aquests moments, a l’arxipèlag, seguir amb la dicotomia hoteler/explotador i treballador/explotat és, com a mínim, qüestionable. Una altra cosa és que hi hagin elements externs - cost de la bossa vital, vivenda, serveis en general - que estiguin fent que els increments aconseguits els darrers anys no es notin massa entre la classe treballadora balear. Però - atenció - la darrera s’hauria de plantejar si els seus empleadors tenen alguna responsabilitat sobre els esmentats increments del cost de la vida. Com a exemple del que es diu, la coneguda periodista Nekane Domblás fa ben poc es sorprenia pel fet de que una cambrera d’hotels guanyàs més que una periodista.

Per acabar, una quarta consideració, quasi tan bàsica com les tres primeres juntes. S’estudia a tot manual de mediador que es tingui com a tal: la millor manera d’aconseguir un acord arribada una negociació és col·locant interlocutors que no es rebutgin. Precaució elemental per a intentar tendir ponts fora càmeres.