Una ordenança necessària

No acab d’entendre l’oposició de determinades forces polítiques a l’Ordenança Cívica que el passat 30 de gener aprovà de manera inicial l’Ajuntament de Palma i que ara es troba a informació pública, francament. Només un dia abans, el 29 de gener, dos homes que circulaven a gran velocitat en un patinet elèctric atropellaven un nin de dos anys al carrer Nuredduna per a després donar-se a la fuga, fins que varen ser localitzats i detinguts per una patrulla de la Policia local. I no és en absolut un cas aïllat: la impunitat amb què actuen molts conductors de patinets, sense respectar cap norma de circulació i envaint els espais reservats als vianants és senzillament escandalosa. A hores d’ara gairebé ningú amb una mica de seny no dubta que s’ha de regularitzar -i penalitzar, quan sigui necessari- la circulació dels vehicles de mobilitat personal (VMPs), que en molts casos han arribat a constituir un malson per a una ciutadania farta de conductes incíviques i necessitada en conseqüència d’una normativa clara i contundent en la matèria.

Detenido por atropellar en patinete eléctrico a un niño de dos años en una calle peatonal de Palma y darse a la fuga

El mateix podríem dir de les pintades vandàliques, que degraden els espais i augmenten la sensació d’abandonament dels indrets on es produeixen, la qual cosa repercuteix negativament en la convivència i la seguretat ciutadanes. Val a dir que els responsables d’EMAYA de l’anterior i l’actual consistori així ho han entès i, en la mesura de les seves possibilitats, han fet seu l’eslògan publicitat al seu moment per ARCA de «Pintada feta, pintada esborrada», especialment als edificis públics i/o catalogats patrimonialment. Aquestes intervencions bàrbares poc o res tenen a veure amb l’art urbà; en la majoria dels casos cerquen únicament alimentar l’ego dels seus autors, sovint amb el suport i la condescendència d’algunes forces polítiques i/o moviments alternatius que els justifiquen en nom d’una llibertat d’expressió que deixa de ser-ho des del moment que agredeixen l’espai comú, és a dir, el de tota la ciutadania.

Sembla, tanmateix, que els més descontents amb l’Ordenança han estat els caravanistes i les persones que practiquen alguna forma d’art al carrer (músics, malabaristes, mims...). M’he llegit els capítols corresponents a aquestes activitats i crec que l’únic que persegueixen és regular-les de manera que no provoquin molèsties als veïnats ni suposin un entrebanc a la circulació de vianants i/o al trànsit rodat. És a dir, que no afectin la convivència bàsica de la ciutadania, que és una cosa molt diferent a la interpretació repressiva i de persecució a ultrança que ha fet una part gens menyspreable d’aquests col·lectius. És cert que les dificultats objectives existents a l’hora de trobar un habitatge digne poden justificar temporalment l’ús de les caravanes; però no s’ha de confondre aquesta problemàtica amb allò que persegueix l’Ordenança cívica, que no és altra cosa, insistim-hi, que la regulació dels usos i costums relacionats amb la gestió de l’espai públic. Tal com s’explica a l’exposició de motius, el millor escenari per assolir aquests objectius passa per aconseguir una Palma amable dins un entorn pacificat i absent d’hostilitat ambiental, que ens permeti gaudir de la nostra ciutat en pau i tranquil·litat.

En la meva opinió, això té molt a veure amb el sentit comú i poc o gens amb la ideologia, baldament n’hi ha que s’entesten a pregonar el contrari. Personalment pens que s’hauria d’assolir el consens necessari perquè tothom s’hi senti a gust, amb l’esmentada Ordenança, i crec que el document aprovat en primera instància va en aquesta direcció. Tret que vulguem escollir viure en una ciutat on l’incivisme i la brutícia segueixin campant a lloure, és clar.