El sentit comú està de moda

Des del meu cercle més personal m’han recomanat de no emprar més la frase «sentit comú» i, si ho faig, cal especificar que s’entén per això, perquè hi ha una sèrie de personatges de la política d’àmbit nacional i internacional que s’han apropiat l’expressió, com si fossin ells els únics capaços de portar-la a la pràctica. Només cal que ens fixem en el que ha dit Donald Trump respecte als decrets que va signant i que tenen a veure amb l’enduriment de les polítiques migratòries, el reconeixement de només dos gèneres, l’emergència nacional energètica, els aranzels i l’encoratjament que està donant a Netanyahu i al seu govern a propòsit de Gaza; sembla que tot això té a veure amb la ‘revolució’ del sentit comú. Tot és qüestió de sentit comú, dixit Trump. Tanmateix, sembla que només ell és el que està en possessió d’aquest hipotètic «sentit comú», que aparentment prové directament de Déu, per això el va preservar d’aquell atemptat fallit quan la bala només li va tocar lleugerament l’orella dreta. És clar, quan va assistir a la tradicional cerimònia de pregària a la Catedral de Washington un dia després de prendre possessió del seu càrrec com a president, no li varen agradar ni poc ni molt les paraules de la bisbessa episcopal de comunió anglicana, Mariann Edgar Budde, quan va dir que tingués misericòrdia dels immigrants, dels gais, lesbianes i dels infants transgèneres; en definitiva, que tingués misericòrdia de qualsevol persona més enllà dels convencionalismes. En el moment de pronunciar tals paraules, probablement més evangèliques que no pas els decrets que sotaescriu el president, de seguida es va remoure del seu seient i va començar a mirar de perfil, mentre que la seva dona i el vicepresident posaven cara de perplexitat. No és gens fàcil la valentia que va mostrar la bisbessa amb les autoritats que hi havia al davant, especialment sabent que a partir d’aleshores li faran creu i ratlla. Les xarxes socials afins al president han criticat molt l’actitud de la Budde, dient-li fins i tot el nom del porc i que usa el cristianisme per al seu propi benefici. En moments com aquests, han esmentat els seus detractors, no tenia dret a acaparar la cerimònia, no era ni el lloc ni el moment, hauria d’haver cercat altres esdeveniments o circumstàncies per a parlar d’això. Trump va aprofitar l’avinentesa per a qualificar-la de radical d’esquerres i que l’odia. Sembla que tots aquells que van en contra de les seves decisions, o són radicals o es troben sota la influència ideològica woke. D’altra banda, vaig escoltar una entrevista a Macarena Olona, que fa a penes un any que ha sortit de Vox, en la que també emprava la frase «sentit comú», per a expressar certes polítiques sobre la immigració que s’han d’ajustar al control de fronteres. El cap de setmana passat es varen reunir a Madrid, la dreta de la dreta europea, alguns parlen d’extrema dreta —aquí no vull entrar en discussions sobre si és encertat dir-lo així o no—, l’amfitrió era Vox, amb Le Pen, Salvini, Orbán i altres líders sota el lema del patriotisme i de retruc, la reconquesta, concepte que accentuaren gairebé tots els convidats suara esmentats. Abascal, en el seu discurs, també va usar el terme «sentit comú», potser volent emular a Trump; és a dir, aquelles coses bàsiques que vol tota la ciutadania. A simple vista, si tanquéssim els ulls i tan sols sentíssim les paraules, moltes d’elles ens semblarien molt democràtiques, car tots i totes parlen de llibertat, de drets individuals, d’habitatge digne, de pau, de patriotisme, de progrés, etc.; tanmateix, una cosa són les idees i una altra ben diferent és com les portes a bon port. I és aquí on sorgeixen els dubtes sobre el tipus de democràcia. Òbviament, hi ha excepcions, i de seguida se’ls hi veu el llautó, sobretot quan critiquen que ens volen imposar les polítiques que venen de Brussel·les, o el tema de Gaza i Israel, dient que Israel és un país democràtic i, per tant, actua democràticament amb els palestins, vistos potencialment com a ‘terroristes’ i, naturalment, el control de les fronteres. Potser hi ha quelcom que els diferencia, que uns fan més por que no pas els altres. Bé, dit tot això, què és el «sentit comú»? Els catalans usem habitualment el mot seny, per a indicar que hem d’actuar amb intel·ligència, saviesa i bon criteri davant els problemes que ens envolten, atendre’ls adequadament sense presses, analitzant totes les possibilitats al nostre abast, abans de prendre qualsevol decisió. En política, no ens hem d’adormir, ara bé, tampoc ens hem de precipitar. Segons alguns diccionaris consultats, el «sentit comú» seria la capacitat d’entendre o jutjar raonablement; és a dir, fer allò que és lògic o està conforme al bon judici. En el diccionari filosòfic de Ferrater i Mora s’esmenta que «el sentit comú no és el sentit de tots, perquè no és el sentit de ningú». Sembla que l’ésser humà amb sentit comú és «incapaç d’enlairar-se per damunt del que és habitual i rutinari». No es tracta, doncs, d’una concepció única, idèntica en el temps i en l’espai, sinó que va canviant. Consegüentment, cal fer ús de l’autocrítica, perquè sovint el sentit comú pot ser un conjunt de prejudicis que s’han anat acumulant al llarg de la vida. Alguns han dit que és com el desodorant, les persones que més el necessiten són la que menys l’usen. El contrari, seria l’estupidesa i la idiotesa. És clar que quan diem sentit comú ens pensem que acabarem de cop amb tots els problemes que existeixen i no és pas així. Qui sap si estem extralimitar-nos amb un eufemisme per a imposar de manera majoritària la nostra opinió.