El temps dels plutòcrates

Juli Cèsar necessitava doblers per a convertir-se en l’home més poderós de Roma. Molts de doblers. Per aquesta raó pactà amb Marc Licini Cras, que era el més ric del món, i Pompeu, que gaudia d’un gran prestigi militar. El suport no era gratuït. El primer obtingué el comandament de legions per conquerir la glòria del triomf, encara que el que trobà fou la derrota i la mort a la guerra contra els parts. El segon ja sumava tot un seguit de victòries arreu del Mare Nostrum. La compensació que obtingué fou el matrimoni amb Júlia, l’única i molt estimada filla de Cèsar. En qualsevol cas, a més d’aquestes petiteses, es donava per fet que aquells que assolien el poder a l’Imperi es feien rics durant l’any o anys que es trobaven al cim.

Les democràcies serveixen fins ara per moderar el poder dels rics que volen esser-ho molt més. Mai s’aconsegueix del tot. Aquí hem tingut exemples parcials d’oligarquia. Per exemple, quan els hotelers obligaven a Gabriel Cañellas a designar a un dels seus com a conseller de turisme. Això les garantia que en prendre decisions es tenguessin en compte els seus interessos. O rebre informació prèvia de les normes que es volien aprovar per neutralitzar els seus efectes. Aquí, alguns, en algun moment, somniaren en convertir l’autonomia en una cleptocràcia. En un govern dels lladres. Eren els temps de Jaume Matas i Maria Antònia Munar. Més lluny, el PSOE fermava voluntats amb els ‘ere’.

A mesura que avança el segle XXI resulta que les oligarquies més o manco poderoses estan traspassant el poder a una nova casta encara més poderosa: els plutòcrates. La plutocràcia és el «govern en què el poder està en mans dels rics; conjunt dels rics que tenen poder o influència a causa de llur riquesa».

No és la primera vegada que succeïx. Les dècades de guerres colonials en el Marroc, que es perllongaren entre 1860 i 1926, tenien un objectiu principal: protegir els interessos miners d’empresaris i nobles amics d’Alfons XIII. Els pobres anaven a morir –els rics pagaven per evitar l’allistament– en benefici dels milionaris.

Entre els poderosos que volen dirigir les polítiques governamentals en el nostre temps n’hi ha algun molt peculiar. Michael O’Leary, conseller delegat de Ryanair, no es conforma a maltractar als passatgers. També vol fer el que li doni la gana sense respectar governs ni clients. Exigeix ajudes a ciutats i regions per volar als seus aeroports. Ja sabeu, el mercat lliure. No vol que ningú condicioni el seu modus operandi. Si el sancionen per enganar als viatgers, es fotografia al costat d’una foto del ministre de Consum, Pablo Bustinduy, al qual ha vestit de pallasso i el qualifica de «polític boix». Obvia que la de pallasso és una de les professions més dignes del món. A més, resulta difícil saber qui queda més ridícul a la imatge. Ell o el polític?

Per ser president dels Estats Units es necessiten, com a Roma, molts de doblers. Fins ara, els grans donants eren compensats amb polítiques que no les molestaven gaire, amb ambaixades que llueixen molt i no exigeixen massa feina o amb una proximitat al president que les convida a sopar a la Casa Blanca o a les recepcions amb dignataris estrangers.

Amb Donald Trump i, sobretot, amb Elon Musk, els megàrics ja no es conformen a influir sobre els polítics. Han decidit agafar ells mateixos les regnes del poder. No és necessari explicar què suposa aquesta passa endavant. Si el que influeixen i el que decideixen són els mateixos, qui actuarà com a contrapoder? Quan prenen decissions sobre la guerra a Ucraïna o el destí del poble palestí, pensen en els seus negocis o amb la pacificació d’ambdós escenaris bèl·lics? Quan es recull informació a les agències estatals, són una acció de Govern o la d’un empresari que acumula dades en benefici propi?

I davant aquestes polítiques, ja no es tracta tan sols de què la Unió Europea sia un paquiderm de reacció lenta. És que, si fins fa uns anys ens queixàvem de les polítiques de distorsió del Regne Unit, ara són els enemics del projecte de cooperació europea els que treballen en favor del dictador Vladímir Putin o de què evolucionem cap a regnes de taifes fàcilment controlables. Bufen mals vents per a la democràcia i la llibertat.