Camí cap a la primavera

Com un vagabund que no té res més a fer que contemplar els mil matisos de la vida, caminant lentament, entotsolat amb els meus pensaments, trobo a la voravia de la calçada unes humils prímules que parlotejaven a l’aire lliure, fent de la seva conversa un prec que s’enlaira cap al cel. Els seus cors restaven oberts a la pluja, a la riquesa o aridesa del terreny, fins i tot estaven exposades a ser arrabassades o trepitjades. I, no obstant això, la seva virtut consisteix a no fer elecció d’allò que podria succeir. Potser, el paradís és viure un dia sencer com si fos una sola d’aquestes prímules, que ofereixen al món la llum de la coloració de llurs pètals. Un dia segueix a l’altre i sempre hom es pregunta com és que he pogut omplir-lo. Veig un seguit de rostres, coneguts i desconeguts, alguns aclaparats i d’altres més calmats; sento paraules que m’arriben amb plena lucidesa i d’altres que es perden en l’horitzó; hi ha dies de treball intens que no et deixen gairebé respirar i d’altres que es converteixen en un descans assossegat. Tot això són fragments de vida que passen davant nostre com si fossin una ombra. Com m’agrada mirar aquest món del qual no comprenc res, m’agrada mirar-lo i escoltar-lo, especialment quan s’apropa la primavera —encara que no sigui l’entrada oficial—, perceptible en els nostres camps, entre rostolls, marges i pastures, on l’herba conillera, margarides, roselles i anemones broden la catifa de les nostres prades que omplen de colors la nostra existència, discreta i sorollosa, petita i immensa a la vegada, malgrat l’aire hivernal. Entremig dels ametllers florits s’alcen les alzines d’un verd fosc que sovint em recorden els paisatges catalans de la Serra de Montigalà, del Montnegre, de l’alta Garrotxa i de les Guilleries on campa la llegenda del bandoler Joan de Serrallonga. És temps de mimoses i ginestes, d’un groc molt viu, visible des de la llunyania. Després vindran els presseguers, albercoquers, cirerers i pruneres, que ens delectaran amb la seva florida i més endavant amb els seus fruits. Els ramats d’ovelles ja pasturen en els camps, curulls d’herba fresca; a vegades, mirant les ovelles al voltant de les alzines i dels ametllers, algunes d’elles amb el nas ben ficat en el tronc o tombades a l’ombra, fa la impressió que contemples un quadre immòbil que està fora del temps present, d’aquell temps que no està sota el domini de l’ésser humà. Pobrissones les ovelles, ja les comencen a preparar perquè formin part de les panades i els àpats del temps de Pasqua. Amb tot, com diu Byron, a mi m’agrada un ramat salvatge que mai no necessita una pleta. Tot és molt familiar, ja que converses amb els fetillers de la natura que constantment ens ofereixen els seus tresors, que són regals gratuïts, i si faig mala cara davant d’aquest espectacle de fragàncies, matolls i colors, és simplement culpa meva. Malgrat en Trump, en Netanyahu, els oligarques sense escrúpols que dominen l’economia mundial, el canvi climàtic, l’explotació forassenyada dels recursos naturals, els incendis, la carrera armamentística, les desigualtats socials, la lentitud de les administracions públiques en solucionar els problemes de la ciutadania, malgrat tantes farses, treballs i somnis trencats, aquest encara és un món formós. Potser hom peca de ser massa optimista, davant d’un escenari que resulta desmoralitzador, fosc i fins i tot apocalíptic. Baldament fos així, si ens deixem abatre, podria ser, indubtablement, pitjor. És clar que ningú en té el control absolut de les seves emocions i vivències, a vegades sobresurten, com un tassó que vessa, perquè està massa ple. Fins i tot, davant d’ambients força hostils, gairebé inhumans, l’ésser humà pot mantenir la seva dignitat i honestedat. Que li preguntin a ‘Pepe’ Mujica com va sobreviure dotze anys de captiveri i aïllament, un bon exemple d’home íntegre, conseqüent amb les seves idees. De nosaltres depèn acceptar el que no depèn de nosaltres. Mentrestant, els dies passen i l’hivern es consumeix i deixa pas a l’escalfor i a la llum de la primavera, que ja es troba a les portes, deixondint noves inquietuds, com la mirada complaent de la terra que ens envolta. Una mirada que contempla la bellesa de la natura i que, tanmateix, es veu maltractada.