Opinión | Tribuna

Tornem-hi torna-hi...

Momento en el que Luis Rubiales da un beso no consentido a Jenni Hermoso.

Momento en el que Luis Rubiales da un beso no consentido a Jenni Hermoso. / RTVE

Els propòsits perquè alguna cosa canvïi en acabar l’any duren més o menys el que duren els focs artificials que llançam després d’haver-nos menjat els raïms de la sort, ja ho sabem. Vivim, tanmateix, en la il·lusió que, gràcies al nostre esforç personal i col·lectiu, podem aconseguir fites que ens ajudin a millorar la nostra qualitat de vida i la de l’entorn en què habitualment ens movem i desenvolupam. Però hi ha temes que tornen cíclicament i de manera obstinada, talment satèl·lits que es resisteixen a abandonar la seva òrbita. Vegem-ne un parell d’exemples.

El passat 20 de gener, com ja és gairebé tradició, es fallaren els premis ‘Ciutat de Palma’ en una gala prou amena i entretenguda. La polèmica havia precedit la concessió del premi corresponent a la modalitat de novel·la en castellà, en desvetlar aquest diari que l’obra guanyadora havia estat premiada i publicada anteriorment. No és fàcil ser jurat d’un certamen on es presenten un bon nombre d’obres, en som conscient, i més ara que tot el procés de lliurament d’originals es pot fer de manera telemàtica. Però són precisament les eines telemàtiques les que permeten confirmar l’originalitat d’un text presentat a concurs mitjançant una cerca que no duu més de 2 o 3 minuts. Aquestes errades, òbviament, desprestigien la qualitat del certamen, un dels més antics i amb més tradició de l’Estat Espanyol. No menys sonada va ser l’edició dels Premis de 2023, on el jurat de la modalitat de Poesia va premiar una obra escrita originalment en castellà i traduïda posteriorment al català. Això va ocasionar una forta polèmica sobre les bases del certamen, la redacció de les quals resultava prou ambigua a l’hora de determinar que les obres presentades havien de ser escrits originalment en català, circumstància que aprofità el polèmic guanyador de l’esmentada edició.

Però allò a què em volia referir —tornem-hi torna-hi— és al tema del bilingüisme dels Premis, una qüestió recurrent cada vegada que es produeix un canvi en el color polític de les institucions. A l’esmentada gala, el guanyador de la modalitat de novel·la en català va aprofitar la seva intervenció per criticar el bilingüisme dels premis tot afirmant que es tractava d’una excusa «per oblidar el deure que tenim de preservar la nostra llengua». Crec honestament que aquestes postures no ajuden a preservar la nostra llengua, sinó que més aviat l’empenyen cap al sectarisme i la marginació. La convivència de dues o més llengües en una societat no hauria de ser mai un signe de confrontació, sinó d’acostament i coneixement de les realitats que representen a través d’un patrimoni ric i divers, manifestat en aquest cas a través de la literatura en què s’expressen. Tenim molts i bons exemples d’aquesta enriquidora convivència, tal com encertadament assenyalava no fa gaire l’escriptor mallorquí José C. Llop en un article en què expressava l’opinió respecte d’aquesta qüestió.

Vaig amb la segona de les qüestions. Com a aficionat que som al futbol, m’ha alarmat la notícia relacionada amb la possibilitat que la Supercopa d’Espanya femenina es disputi també a Aràbia Saudí. Tornem-hi torna-hi! Després d’haver viscut els lamentables fets succeïts al final del partit entre el Mallorca i el Real Madrid, amb assetjament i perill per a la seva integritat a dones dels jugadors i altres persones, me’n faig creus que hi hagi algú a qui li passi pel cap aquesta idea, sincerament. Cal recordar, una vegada més, que Aràbia Saudí és un país on no es respecten els drets de les dones. A més resultaria del tot incongruent, si ho comparam amb la indignació generada arran del cas protagonitzat per l’expresident de la RFEF, Luis Rubiales, després del bes no consentit a la futbolista Jennifer Hermoso. En tot cas consider que una competició d’aquestes característiques no s’hauria de jugar mai a un país estranger —i menys a Aràbia—, ja que, entre altres raons, es priva les aficions locals de la possibilitat de gaudir d’un espectacle esportiu de notable rellevància, com va quedar de manifest a la final de la Supercopa femenina disputada recentment a Leganés.

Mon pare solia dir que en aquesta vida no hi ha res més brut que els doblers. Ho deia en un doble sentit, físic —passen per moltes mans— i metafòric o figurat —corrompen sovint les persones—. A la vista de l’exposat, no em quedarà més remei que admetre que tenia bona part de raó.

Suscríbete para seguir leyendo

Tracking Pixel Contents