Opinión | TEMPUS EST IOCUNDUM

La història mínima de Jeanne Péala

Alaró, en una imagen histórica

Alaró, en una imagen histórica / DM

Una petita història per començar. Jeanne Péala, una francesa de vint-i-dos anys, morí el 16 de setembre de 1914 a Alaró. La jove era el que avui anomenaríem una refugiada. Fugia de la guerra, de la Grand Guerre, com fou coneguda la primera de les mundials. El conflicte havia començat el 25 de juliol, poc després de l’assassinat a Sarajevo de l’Arxiduc Francesc Ferran, hereu de la corona austro–hongaresa, i de la seva dona, Sofia. Les corones enfrontades del Regne Unit, Alemanya i Rússia estaven emparentades i descendien de la reina Victòria d’Anglaterra. Fou un conflicte bèl·lic entre cosins que patiren milions de persones. Com escriví Paul Valéry: «A les guerres es maten entre elles persones que no es coneixen en benefici de persones que sí que es coneixen, però no es maten».

Al port de Palma arribà aquells dies una allau de sis-cents treballadors mallorquins que fugien de la massacre. També el canonge Bartomeu Pascual, a qui l’esclafit bèl·lic sorprengué mentre es trobava de viatge. A la ciutat belga de Lieja, cinc sollerics foren assassinats per soldats alemanys. En mig d’aquest caos, Jeanne desembarcà a Mallorca. Venia de Tença, Tence en francès, un poble de l’Alt Loira que avui té poc més de tres mil habitants. Pertanyia a una família benestant en la qual abundaven els militars i els religiosos.

Fugia de la guerra i s’allotjà al convent de les monges Agustines de Nostra Senyora de la Consolació d’Alaró. Poc durà la seva estada, entorn d’un mes. El jutge de pau, Joan Ordinas Real, signa l’acte de defunció. La causa és «insuficiència vital». Alguns l’interpreten com a anèmia, però un metge amic em conta que era una de les maneres de descriure una depressió. La refugiada francesa està enterrada al poble mallorquí on finí els seus dies.

Els vencedors conten les guerres de forma èpica, exaltada i nacionalista en els llibres d’història. Els perdedors solen amagar o minimitzar les derrotes. El cinema projecta grans batalles, operacions brillants i les històries dels herois. La literatura crea algunes obres monumentals, com Stalingrado, de Vasili Grossman, que l’antiga Unió Soviètica prohibí perquè era massa verista, per emprar un terme operístic. Els analistes solen parar esment en les raons geopolítiques que aboquen inevitablement, segons ells, a l’enfrontament armat. Per ells és el destí qui guia a aquells que decideixen enviar homes –i dones– a matar i morir. Els especialistes en qüestions militars umplen els minuts de televisió per il·lustrar-nos amb l’eficàcia mortífera de drons, míssils i carros de combat. També expliquen amb la mateixa sang freda d’un periodista esportiu les estratègies bèl·liques. Com si es tractés d’un partit de futbol. O de ping-pong.

Darrere tota guerra es troba una explicació. Aparentment. Per alguns. La té quan Vladímir Putin envaeix Ucraïna. També quan Benjamí Netanyahu respon a un brutal acte terrorista amb una invasió que ha deixat més de quaranta-cinc mil morts palestins. I així a totes les confrontacions actives arreu del món: Nagorno-Karabakh, Síria, Iemen… Alguns preparen el terreny per a futurs enfrontaments. Com Donald Trump quan afirma que no descarta emprar la força militar per reprendre el control del Canal de Panamà o apoderar-se de Groenlàndia.

Totes les guerres s’expliquen, es justifiquen i es raonen. Els arguments serveixen per als poderosos que envien a la gent que no es coneix a massacrar-se, però que no es maten entre ells. Però no serveixen per al padrí gelat i sol a l’hivern ucraïnès. Ni pel nin assassinat a Gaza. Tampoc per Jeanne Péala, que fa cent deu anys morí sola, trista i lluny de ca-seva a un convent de monges mallorquí. Ara que els bel·licistes de tota mena aixequen la veu arreu del món, convé tenir-ho ben present. Encara que es tracti d’una història mínima.

Tracking Pixel Contents