Delay, Deny, Defend

«Demorar, denegar, defendre», si volen una traducció un poc lliure del llibre del professor Jay M. Feinman, però que respecta les tres D inicials. Gràcies a una desgràcia, l’assassinat del principal executiu d’una de les més grans empreses d’assegurances dels Estats Units, hem après l’estratègia que empren per evitar pagar els tractaments sanitaris dels seus associats. Cerquen sumar molts clients, quan hi ha un problema, primer es retarda el procediment. Confien que l’assegurat té massa feines per a fer i en algun moment li fugirà del cap. Després es neguen a pagar, sempre hi ha algun article de la pòlissa que interpreten a favor seu. Finalment, es defensen als tribunals, sabent que a un particular li resulta molt car pledejar. Si el client, fart, se’n va a una altra companyia, és un èxit. Han ingressat milers d’euros o dòlars amb un cost mínim. Ah! Si espera una disculpa, somnia truites. Probablement, algú brufarà amb xampany francès.

Igual que amb l’invent del pal de fregar, el xupa xups o el cometagiroavió del llucmajorer Pere de Son Gall, aquí hi havíem arribat abans. Fa quasi dos segles que practicam amb mestratge insuperable el «vuelva usted mañana», que retratà el 1833 Mariano José de Larra. És costum estès en l’àmbit privat, però també en el públic. A continuació, un variat mallorquí d’exemples. Alguns viscuts en primera persona, altres llegits al Diari de Mallorca aquesta mateixa setmana.

Comencem amb una companyia d’assegurances. Una humitat. La tasca d’un pintor amb factura d’uns cent vuitanta euros i sis mesos de retard. Primer demanen una factura no relacionada amb el cas. Després neguen haver enviat un tècnic que sí que treballa per ells. A continuació demanen unes fotos i unes setmanes després, unes diferents. Pot semblar una bajanada, però l’objectiu és clar: esgotar al client i que renunciï a continuar lluitant per una petita quantitat. Tot això després d’haver pagat més de sis mil euros en les successives quotes anuals. Segur que al tramitador que aconsegueix esgotar al client el nomenen empleat del mes.

On broden aquesta estratègia és a les administracions públiques. Per exemple, a l’Ajuntament de Calvià. Un terreny declarat zona verda a 2000 hauria d’haver sigut expropiat abans de 2008. Com que no ho fan, el propietari inicia el 2013 els complexos i procediments perquè s’executi. Primer una carta. Sense resposta en el termini legal. Després la valoració per part d’una empresa taxadora. Sense resposta en el termini legal. Seguidament, les gestions davant el jurat provincial d’expropiacions. Com que no hi ha acord, recurs davant els tribunals ordinaris. Tres anys d’espera per una sentència definitiva. Llavors, el que en alguna ocasió ha estat definit com ajuntament més ric d’Espanya, retarda més d’un any el pagament i, presumptament, no ho fa correctament. El millor de tot és que pagar tard li suposa abonar uns interessos superiors als del mercat. Això es diu malbaratar durant onze anys els doblers del contribuent.

Aquesta mateixa setmana hem llegit que el ministeri de Justícia proposa crear dos nous jutjats a Calvià. El problema és que fa més de vint anys que s’ha reclamat aquesta mesura, amb aprovació per part del Congrés dels Diputats inclosa, sense que s’hagi fet realitat. «El partit judicial fantasma», titulaven aquesta setmana Kico Mestre i Benjamí Palau. Els primes lloguers segurs se signaran aquest mes amb retard per la «paperassa», conta Ferran Guijarro. Quantes vegades anuncià el Consell de Mallorca amb Catalina Cladera una solució per evitar el deteriorament del Castell d’Alaró? Moltes. I alguna més amb Llorenç Galmés. S’ha concretat alguna cosa? Ni de conya.

Segur que cada lector pot allargar la llista fins a l’infinit… i més enllà. Ja ho escriví Larra al seu celebèrrim article: «¡Ay de aquel mañana que no ha de llegar jamás!».