Xisco Antich, un home del poble

La pàgina en blanc costa més d’omplir que altres vegades. Parlar d’en Xisco Antich aquests dies es fa difícil, amb la pèrdua tan propera. Les paraules surten amb dificultat per expressar els sentiments que ens embarguen als socialistes de les Illes Balears. Caldrà temps per assimilar que ja no tindrem la possibilitat de parlar amb el nostre President quan necessitem la seva opinió. I la necessitàvem tantes vegades!

Ser ex-president no deu ser senzill. En tenim exemples de sobra en la política actual i passada, figures que no acaben de trobar el seu lloc quan deixen una posició tan preeminent. Però amb ell, com sempre, tot va ser fàcil, perquè per damunt de la figura política hi havia la persona i la seva immensa qualitat humana.

El seu afany va ser ajudar els qui continuaven el projecte socialista. Des del primer moment que va fer una passa enrere en el lideratge, ho va fer amb claredat i determinació, malgrat els vents en contra que havia hagut d’afrontar dins el socialisme balear. Fins al darrer dia, aquesta va ser la seva actitud. Quan es parlava del finançament autonòmic, ell s’oferia tot d’una a col·laborar. Sabia el que estava en joc i coneixia la importància de l’acord de 2009, del qual havia estat l’artífex, i que tant havia beneficiat la nostra comunitat.

Rebíem missatges d’ell, sempre disposat a sumar. Mai no exigia protagonismes ni imposava la seva opinió, malgrat que, pel seu bagatge i trajectòria, ho hauria pogut fer. Però Xisco era així: ho feia fàcil i era una persona entregada a la causa del socialisme i de la seva terra.

Va ser batle del seu poble, i crec que només sabia fer política com un bon batle: al costat de la gent, al carrer, al cafè, parlant amb tothom i escoltant a tothom. Un dia, va agafar el seu Renault 4 vermell i va recórrer els pobles de Mallorca per reunir-se amb la militància, en unes primàries que no tenien res de fàcils. En aquell temps deien que ‘guanya a les distàncies curtes’. Això volia dir que, si li donaves temps per parlar de tu a tu, aviat et conqueria. Així, agrupació a agrupació, poble a poble, any a any, es va guanyar l’estima de tanta gent com ara li vol reconèixer els seus valors.

A la distància curta, al voltant d’un fogueró amb companys, en un sopar que no acabava mai o en una reunió que no es tancava fins que tot quedava clar, la qualitat humana de Xisco s’imposava. En ell, el líder i l’home es fusionaven, i en el líder hi reconeixíem un amic.

Les paraules surten soles i van més cap a la persona que al polític, però no podem deixar de banda el que ha significat Francesc Antich i Oliver per a la política balear. Va contribuir decisivament al primer Pacte de Progrés. En aquells temps, arribava d’un partit profundament dividit, però va saber forjar consensos i unir visions diverses.

Antich representava la política local més arrelada i la corrent més autonomista del PSIB. A una entrevista recent reconeixia el seu pas per ‘Socialisme i Autonomia’, d’on prové aquella frase que és tota una declaració d’intencions: ‘ser més PSIB que PSOE’. Aquest enfocament va donar forma a un President dialogant i arrelat a la terra, capaç d’entendre’s amb forces nacionalistes i regionalistes, amb les quals va construir els pactes de 1999 i 2007.

Com a home de poble, fill de treballadors, era molt conscient que l’estat del benestar era l’eina indispensable per combatre la desigualtat. Així mateix, com a home que estimava la seva terra, la protecció del territori era un compromís indestriable de la seva política. També va ser pioner en les polítiques d’igualtat, impulsant mesures que van establir les bases per a una societat més justa i equitativa. I que dir de l’ecotaxa, mesura innovadora, visionària, revolucionària i contestada, avui unànimement acceptada.

Costa que les paraules surtin, deia al principi, i ara diria que no me basten per expressar tot el que voldria compartir sobre en Xisco. Però crec que toca acabar parlant de nosaltres, de tots aquells que l’hem seguit, admirat i acompanyat al llarg de la seva destacada trajectòria política.

Deixes un buit molt difícil d’omplir, Xisco. Ens deixes la part humana, l’amic lleial, el company incansable a qui podíem visitar a Algaida, fent un cafè a plaça, per parlar del PSIB, de política autonòmica o municipal, que mai va deixar d’estimular-te. Però també deixes un llegat polític que ens seguirà inspirant i un exemple que ens ha de guiar.

La teva figura simbolitza el canvi de rumb que va agafar la nostra terra el 1999, quan ningú ho esperava. I ho dic així, perquè sé que no anaves de personalismes, sinó que sempre vas ser un home d’equip.

Només puc agrair haver pogut formar part d’aquest equip amb tu, en diferents moments i amb intensitats diverses: des d’aquells viatges amb el Renault vermell fins al Senat d’Espanya. Però sobretot, aquestes darreres converses, recordant els 25 anys del Pacte de 1999 i parlant sempre de futur.

Em qued amb la imatge de l’estiu passat: sostenint la pancarta de les roges del Molinar davant el Parlament, entre el poble, al qual sempre vas ser fidel. Així era el nostre President, un home del poble que va dedicar la seva vida a servir-lo.