Francesc Antich, la humilitat de ser president

La desolació de la noticia generà un caramull de records, de manera immediata, compulsiva, sotmesos a una profunda tristesa. Records personals, remembrances de situacions viscudes junts, en moments d’extremes dificultats. I, també, evocacions d’un temps anterior, quan Francesc Antich presidí, per primera vegada des de la guerra civil, un govern progressista a Balears: el primer Pacte de Progrés (1999-2003). I apareixen aleshores la lluita per l’ecotaxa, per les transferències sanitàries, pels avenços de la cultura i de l’educació, per la preservació d’espais naturals. Després, en el decurs del segon Pacte de Progrés (2007-2011), tota la entremaliada negociació pel finançament autonòmic, per les inversions estatutàries, pel desplegament d’infraestructures sanitàries, educatives i culturals. Tot amb un context d’enorme complexitat, interna i externa. Per exemple, record la decisió, dolorosa, que el president visqué de forma duríssima pel manteniment del projecte de Son Espases. Igualment, els intensos debats amb el Ministeri d’Hisenda per quallar un model de finançament que ens fes sortir la de cua regional de finançament per càpita. Les negociacions polítiques del president, una habilitat que el caracteritzava, tingueren resultats positius. Tot dins d’unes coordenades de vertigen: els sotracs per encaixar un govern divers que es veié sacsejat per un cigne negre, una crisi mundial, que arrossegà aquell segon Pacte. Un temps de plom.

Els records s’acumulen, en aquest escrit d’urgència. Però, en tots ells, uns trets comuns es repeteixen: la presència d’un president sempre discret, però actiu, movent els fils del diàleg, tractant de cercar terrenys comuns sobre els què treballar políticament. Sense cercar un protagonisme personal, una foto especial, una declaració particular i excloent. Respectant sempre als interlocutors. Què necessari és tot això en els temps que corren! Perquè, per damunt de tots els avenços socials i econòmics que significaren les seves dues presidències, llastrades per ferotges oposicions empresarials en massa moments, també polítiques i de vegades mediàtiques, el president ordia una via política nova, inèdita: una quarta via -que rellevava la tercera via que dominava la socialdemocràcia aleshores-, desconeguda a Espanya, que vertebrava en un projecte comú a forces progressistes i del centre nacionalista. Un experiment que s’ha traspassat a d’altres indrets.

El president Antich i els seus actius inabastables: governar escoltant tothom, eludint l’insult i la desqualificació barroera, aportar una agenda d’avanços tangibles, concrets, unes infraestructures silencioses (educatives, culturals, sanitàries, preservadores de la llengua pròpia, mediambientals). Pensant en les persones, per les quals patia i lluitava, en una mena, també, de revolució silenciosa. Tot plegat, un reflex de l’esperit d’un president modest, humil, respectuós, entregat a una via socialista tenyida de gran humanisme, com indicà en el seu moment el també enyorat Ernest Lluch.  

Muere Francesc Antich, el primer y único president de izquierdas de Baleares