Opinión | TEMPUS EST IOCUNDUM

Religió d’estampetes

Lalachus mostra la seva estampeta en la retransmissió de les campanades

Lalachus mostra la seva estampeta en la retransmissió de les campanades / TVE

Obro el primer Diari de Mallorca de l’any, el del 2 de gener, i prenc nota d’algunes de les notícies. «Salut fa proves d’embaràs a les menors migrants». «Més de mil infants necessiten ajuda social per tenir juguetes de Nadal». «Cinquanta persones sense llar viuen a Son Sant Joan». Si hagués agafat la premsa de fa una setmana hauria llegit que més de cinc-cents migrants han mort enguany en la ruta marítima que parteix d’Algèria per arribar a les Balears o el sud-est peninsular.

A mitjan matí del dijous faig un repàs a l’edició digital del diari. Allà s’informa del fet que Hazte Oír i Abogados Cristianos denunciaran una humorista coneguda com a Lalachus, a la qual vaig veure per primer cop la nit de Cap d’Any, encara que sembla ser una col·laboradora de David Broncano, que, diuen, triomfa a la primera cadena de Televisió Espanyola. L’acusen d’un «possible delicte d’odi i contra els sentiments religiosos».

Què ha fet l’humorista per convertir-se en objectiu dels moderns inquisidors? Mostrar una estampeta en la qual es veia el dibuix de la vedella del concurs Grand Prix tunejada com les representacions del Cor de Jesús.

No sorprèn la denúncia dels dos grups propers a la ultradreta. Si volen presentar més querelles absurdes i ridícules amb objectius polítics, em poden telefonar i les donaré pistes. Més estrany resulta que el president de la Conferència Episcopal Espanyola, Luis Argüello, s’escandalitzi per una suposada «befa» del «símbol del Cor tan estimat per tots els catòlics». Per cert, Internet és ple d’estampetes igual de kitsch amb la cara de Fernando Alonso, Leo Messi, Cristiano Ronaldo, Taylor Swift o Rosalía.

La devoció al Cor de Jesús neix a partir d’unes suposades revelacions que Jesucrist va fer personalment a santa Margalida Maria Alacoque al llarg de tres aparicions entre els anys 1673 i 1675. Crist hauria deixat un llistat amb dotze promeses a tots aquells que participessin en comunions el primer divendres de mes. Ningú sap qui les va escriure, però la més famosa diu: «Jo et promet, en l’excés de misericòrdia del meu Cor, que el meu amor totpoderós concedirà a tots aquells que combreguin els primers divendres de nou mesos seguits, la gràcia de la penitència final, no moriran en la meva desgràcia ni sense la recepció dels sagraments, el meu Diví Cor serà el teu refugi en aquest últim moment de la salvació». Es tracta, a parer meu, de l’exaltació de la religiositat formal.

Està clar que hi ha dos cristianismes diferenciats. Un és el de capellans, seglars i algun bisbe compromesos amb la defensa del missatge profund de Jesús. El de la misericòrdia. Sí, el que s’adreça als «humils», als qui «ploren», als qui tenen «fam i set de justícia», als «compassius», als qui «s’esforcen per la pau» i, mira per on, als «perseguits a causa de la justícia».

Existeix un altre cristianisme, catolicisme si es vol, d’estampetes, sants de guix, processons i ritus inexplicables des d’un punt de vista evangèlic. Alguns es poden defensar com a part de la tradició; altres són absurds. Les primeres escultures del Cor de Jesús als espais públics no arriben fins al 1920. El d’Esporles és de 1940.

Sorprèn la gran defensa que alguns destacats representants catòlics fan de la fe d’estampeta i el poc que s’impliquen en la lluita en favor del missatge del fundador del cristianisme. Si el president dels bisbes espanyols creu que la seva creença està amenaçada per la broma d’una còmica, vol dir que l’Església espanyola té un problema molt més greu del que es podria pensar, donada la manca de vocacions sacerdotals i les esglésies cada cop més buides. És un problema de missatge creïble i coherent, de cristianisme formal o profund.

Tracking Pixel Contents