La funció de governar i la de l’oposició

Ambdues són funcions, en teoria, d’art, ciència i seny. La de governar bé segur que quasi tothom sap com hauria de ser. La de l’oposició és també, quan es fa amb ciència política, tan important com la de governar, de fet li pertoca ser part d’un sistema de govern conjunt que vol la defensa dels interessos dels ciutadans per damunt del particulars o d’ideologia de partit. És el cas de quan es tracta de bons polítics amb bona formació.

Quan els que governen fan alguna proposta, la funció de l’oposició hauria de ser estudiar-la, fer-ne anàlisi de les oportunitats favorables i les no convenients per als ciutadans o si es considera fer-hi alguns suggeriments de potencial millora, avaluar també llur viabilitat, sempre de manera veraç i científica. El mateix els que governen, quan l’oposició aporta alguna idea o proposta. El que es fa primer, a la realitat , sense raonar és el «no» d’allò que diu l’altre, després si beneficia el seu partit o millor si pot fotre el contrari. Sense un raonament, quina credibilitat poden oferir als ciutadans? El més paradoxal de tot això és quan els que governen fan allò que s’hi oposaven quan eren a l’oposició i a la inversa l’oposició de quan governava. Casualment els que ara governen a la nostra Comunitat en són bona mostra i model. No creguem mai els polítics que diuen allò que faran o no i després fan el contrari (mira per on que n’Alberto Núñez ara pretén casar-se amb Junts i PNV, qui ho havia d’anar a dir!).

Tant els que governen com els de l’oposició no han de fer de fiscals i jutges de causes ensumades o inventades fins a llevar la pell a tires de manera aferrissada. Tampoc no han de fer política intrusa en lloc d’atendre prioritàriament la tasca de solucionar el problemes de la Comunitat. El Govern Prohens ha dedicat més temps a malparlar i insultar, fent d’oposició, la labor de Pedro Sánchez que en atendre llur funció específica. El que li han dit a Teresa Rivera, Pedro Sánchez i F. Armengol no té perdó de Deu. És el que han fet furiosament Alberto Núñez, Cuca Gamarra, Isabel Díaz, Margarita Prohens, Antoni Costa, entre d’altres. Cal recordar que a la nostra darrera campanya electoral Prohens, Sagrera, Costa i Galmés utilitzaren de manera contínua i repetida la falca «hem de treure defora a Armengol», per despullar-la políticament fins llevar-li la pell, ben igual que la fórmula d’Aznar respecte a F. González anys enrere. La seva llei és la del far west del segle XIX quan enviaven a la forca, sense judici, just per afavorir-se d’interessos propis.

Han parlat de corrupció com si ja fos consumada respecte a Sánchez, Rivera i Armengol. N’hi ha que ho fan havent perdut la memòria i no volen recordar fets reals imputats, com els de Zaplana, Rato, Cañellas, Matas, Rodrigo de Santos, Álvaro Gijón, J. M. Rodríguez, Massot, Cardona, Ordinas (la que enterrava els doblers dins pots de Cola Cao), ...

Per estadística empírica deduïda de totes les passades legislatures hi ha el reflex dels bons o mals polítics que hem tengut i tenim. El més greu però que fan els mals polítics i no ho haurien de fer mai, per ètica, estètica, bones maneres, respecte i civisme és insultar-se i menysprear-se. És tan fort i gruixat el que s’arriben a dir que si ho fessin ciutadans normals seria prou motiu inaguantable per arribar a les mans en violenta baralla. S’ha de dir però que entre mals polítics segurament no passen de ser violentes agressions teatrals per a estratègies de posar mal i desestabilitzar la labor (bona o xereca) dels adversaris i voler-ho fer creure, a manera de cançoneta retòrica, als ciutadans.

De tot això n’han sorgit escoles, la més important és la ‘aznarina’, creada per J. M. Aznar, de quan opositava amb Felipe González per governar. En els debats no tenia capacitat d’argumentar, raonar propostes polítiques i només es limitava a dir seguit i contínuament: «váyase señor González, váyase señor González, ...». Hi ha hagut d’altres escoles com la d’Arrimadas i la d’Alejo Vidal- Quadras (creada dins el PP) continuada i reforçada per Abascal. Han estat grans seguidors de l’escola ‘aznarina’: Esperanza Aguirre, Pablo Casado (alumne avantatjat), Isabel Díaz, Alberto Núñez, José R. Bauzá, Margarita Prohens, Sebastià Sagrera, Llorenç Galmés, Antoni Costa, ...

Per mor d’infidelitats i violentes bregues polítiques i capricis irracionals maritals de Vox, el govern de Prohens ha hagut de cometre adulteri i que per atendre necessitats fisiològiques polítiques no ha tengut més remei que colgar-se amb les esquerres. Hi ha prou motiu de divorci, però encara s’estimen. Tenen una part d’ADN en comú de quan Vox no s’havia emancipat del PP. Sabem bé que la funció de Vox no és ni política ni democràtica, és la de destruir i eliminar la cultura, patrimoni i llengua de les diferents nacions de l’Estat i uniformar-nos a tots vestits d’un únic nacionalisme espanyol a la manera castellana. La seva gran obsessió és la de tornar al franquisme.

Quina és la funció dels ciutadans? Obligatòriament en primer lloc la de rebutjar públicament la falsa, ordinària, grollera i baix nivell de la manera de fer política actual (si és que es pot dir política) i exigir un comportament ètic i seriós per poder acreditar la credibilitat dels bons polítics.

Suscríbete para seguir leyendo