Oh, París!

A finals del segle XIX i a principis del XX era normal que la gent benestant i il·lustrada viatjàs a París, la capital cultural del món. Hi anaven, principalment, per veure monuments i per fer-hi contactes personals. Llorenç Villalonga explica a Bearn com el protagonista, don Toni, hi va, l’any 1859, per assistir a l’estrena del Faust de Gounod. Però no era només l’òpera la dèria de don Toni: va fer el viatge amb Donya Xima, la neboda locanda que no volgué tornar a Mallorca per mirar de començar una carrera de cocotte (Villalonga era un afrancesat i, ben segur, havia de conèixer la moda de les prostitutes de luxe que agombolaren nobles, reis i senyorassos del Segon Imperi, i fins a la Belle Époque; la gran actiu de teatre Sarah Bernhardt, per exemple, en els seus inicis fou una cocotte). Poc després, don Toni va fer un segon viatge a París (i també a Roma, on s’entrevistà amb el Papa Lleó XIII) acompanyat de la seva santa esposa i del capellà de la casa. Aquesta vegada, d’amagat, aprofità per fer una passejada en globus: els il·lustrats, sempre curiosos i excèntrics.

Un altre mallorquí que sabem que viatjà a París és el nostre mossèn Alcover. L’any 1912 va voler conèixer l’ abbé Rouselot i el seu Laboratoire de Phonétique Expérimentale. Naturalment no s’acostà (com sí que devia haver fet don Toni de Bearn) a la frivolitat del París nocturn. Però sí que volgué visitar el cementeri de Père Lachaise; allà li explicaren que ja utilitzaven la tècnica de la incineració, cosa que agradà al mossèn, que, ben en el seu paper, comentà que «així, en Barrufet ja troba mitja feina feta».

I, més concretament, del meu poble, Felanitx, mossèn Bartomeu Barceló, cosí de la meva padrina (la mare de ma mare), també va anar a viure uns anys a França. Mossèn Barceló era un poeta guardonat que, l’any 1925, durant la dictadura de Primo de Rivera, va fer un sermó a la catedral de Girona on va comparar els dolors de la Mare de Déu amb els que patia Catalunya: va acabar a la presó aquell mateix vespre i, per evitar problemes judicials, va partir cap a l’exili. Va viure a París i al Roselló, i allà tractà, entre altres intel·lectuals, Witold Gombrovicz i Vladimir Nabokov (el de Lolita). M’ho explicà Joan Alegret, que ho havia trobat als dietaris d’aquests escriptors.

Naturalment, molts d’altres felanitxers han anat a París com a turistes, i el nostre veïnat, el dentista Bordoy podia ben bé ser un d’ells. El dentista era un home cultivat que llegia Blasco Ibáñez. Ma mare, que alguna vegada va anar a telefonar a ca seva, es posava molt nerviosa per haver de parlar al costat de les obres de l’autor proscrit per l’Església. Però allò que fa interessant i sorprenent l’anada a París del dentista és que, molts d’anys després de morir, en Pedro, el seu fill major, va rebre una carta de l’Ajuntament de la capital francesa on li demanaven que fes uns tràmits relatius a la tomba del cementiri de Père Lachaise que son pare havia comprat. A la Recreativa la notícia va fer sensació, i si no fos que ara és un bar de magrebins, encara se’n parlaria. I és que, efectivament, el dentista Bordoy també va resultar ser un home il·lustrat, curiós i excèntric.