Opinión | TEMPUS EST IOCUNDUM

Enyorarem les majories absolutes?

Iago Negueruela (PSIB-PSOE) habla con Marga Duran y Sebastià Sagreras (PP) con Marga Prohens en primer término en el Parlament

Iago Negueruela (PSIB-PSOE) habla con Marga Duran y Sebastià Sagreras (PP) con Marga Prohens en primer término en el Parlament / B. Ramon

Lord Acton tenia raó: «El poder tendeix a corrompre i el poder absolut corromp absolutament». Tenim exemples com el del Govern de Felipe González de 1993, encara que les malifetes s’arrossegaven des dels temps hegemònics dels anys vuitanta; el de José María Aznar de 2000 o, si volem quedar a casa, el de Jaume Matas de 2003. Estam a l’espera dels jutges per a saber si en el de Pedro Sánchez hi ha més putrefacció o renou extern. El polític anglès encerta, però de vegades enyoram les majories absolutes, les que no pateixen els capricis de minories més interessades a posar bastons a les rodes que en la cerca del bé comú.

Marga Prohens ha anunciat que prorrogarà els actuals pressupostos després de rompre amb els seus socis de Vox. Manuela Cañadas i els seus volen subvertir, a canvi dels seus vots, tot allò que justifica l’existència de l’autonomia de les Illes Balears: una certa defensa de la llengua i cultura pròpies i una incerta protecció del que resta del paisatge. Encara que després de tanta crisi és difícil saber realment qui és qui en el grup parlamentari de la ultradreta, la presidenta ha renunciat a tenir uns comptes propis per a 2025.

Després d’un any i mig de Govern del PP, les confrontacions entre socis s’han succeït una rere l’altra. Els populars han hagut d’abaixar el cap per sumar els vots de Vox. De vegades s’ha tractat de qüestions cosmètiques, altres tenien l’objectiu únic de menysprear la nostra cultura i llengua, en alguna ocasió els conservadors han estat humiliats fins al punt d’haver-se de rectificar a ells mateixos, com per exemple amb la memòria democràtica.

Analitzar una situació per comparació amb d’altres és pràctic per saber si estam exagerant la situació o ens quedam curts. Recorden que passà a les Balears fa vint-i-cinc anys? El 24 de juliol de 1999, Francesc Antich es convertí en el primer president d’esquerres de les illes. Sobre nosaltres caigueren les set plagues d’Egipte. Alguna premsa considerava il·legítim un Executiu de coalició i el desqualificaven dient que era un penta partit o un hepta partit, la suma d’aliats mai quadrava. Gabriel Escarrer afirmà que era «incompetent» per promoure l’ecotaxa. El resum de tot el suposat desastre de la coalició el signà Aznar amb una frase contundent: «¡Vaya tropa!».

Què succeí en els primers quinze mesos, els mateixos que suma Prohens en el Consolat, d’aquell Govern autoqualificat de progrés? Primer s’intentà evitar que UM pactàs amb l’esquerra. Javier Arenas prometé inversions estatals per valor de cent mil milions de pessetes –una barbaritat– si Maria Antònia Munar feia president Matas. A què sona si ho traslladam als temps actuals? Després arribaren la sequera, que obligà a comprar dessaladores mòbils per consell d’Àngel Fernández; les autopistes del PP canviaren de nom i es digueren desdoblaments tant a Llucmajor, com a Manacor o entre Inca i sa Pobla; la creació de parcs naturals provocà que un grapat d’energúmens assaltassin l’ajuntament de Son Servera; els hotelers, els ramaders, els pescadors, els camioners, els agricultors… protestaven quasi cada dia el carrer. No importava si contra l’ecotaxa, el preu de la llet o els combustibles. Res a veure amb la bonança econòmica de la qual gaudeix Prohens. I mancava l’esclafit de l’atemptat contra les Torres Bessones de l’11 de setembre de 2001 i les seves conseqüències sobre el turisme.

Què succeïa dins la coalició? Tot era tan complex com anunciaven els endevins de Madrid? No. En aquests primers divuit mesos Els Verds acusaren Antich de «no ser capaç de governar» i demanaren una pujada del preu de l’aigua; l’esquerra reclamà a Munar, que presidia el Consell, l’aprovació d’una moratòria urbanística; PSM i UM es disputaven les competències sobre grans superfícies comercials… i poca cosa més.

Aquell aparent guirigall de Govern, no arribà ni de lluny al desgavell del de Prohens en solitari, que no aconsegueix aprovar els pressupostos i que s’ha de sotmetre a les humiliacions i dèries antimallorquines dels seus socis parlamentaris. Hi ha dies que un signaria tornar a suportar una nova majoria absoluta per veure les pàgines del diari plenes de projectes –encara que mai arribin a port– i no de polèmiques estèrils.

Tracking Pixel Contents