Població, pressió i mudança selectiva

La setmana passada, es féu pública la notícia de que les Balears havien arribat a un nou sostre en quan a pressió humana es refereix: 1.858.077 persones es registraren el 9 de setembre, segons l’Institut Balear d’Estadística (Ibestat). Per Illes, a Mallorca es contabilitzaren 1.391.429 ànimes, a Menorca 185.549 éssers humans , a Ibiza 231.496 individus. A Formentera, 17.542 homes i dones.

Són xifres no ja rellevants, sinó que conviden a la reflexió. En poques paraules: en un dia hi va haver a les més gent a les Illes que a Barcelona ciutadans censats el 2024: 1.702.814 conciutadans, per si ho volen saber . Si fa uns anys ens haguessin preguntat fa uns anys si tal fet es produiria, haguéssim rigut de l’acudit: «tantes persones com Barcelona a les Illes en un dia, no siguis ximple!». Idò ja ho tenim aquí, i pujant. Un fenomen imparable. Que du a un altre: la progressió quasi geomètrica del preu de l’habitatge en els darrers quinze anys. Coincidint, bàsicament, amb el desenvolupament progressiu de les noves tecnologies, l’arribada al mercat d’una nova generació de compradors —molt més desarrelada dels seus orígens, també més individualista i materialista que les anteriors— i un empobriment gradual de la burgesia mediterrània en favor de la centreeuropea i nòrdica. Tot, desenvolupat jurídicament gràcies a una classe política miop. Que majoritàriament no va preveure —els danesos anaren més vius i posar en condicions— els efectes letals dels Tractats de Schengen, Lisboa i Niça.

No tan sols a ca nostra tenim un problema poblacional: amb molt d’èxit de participació, aquest divendres es va celebrar una manifestació a la normalment tranquil·la Seu d’Urgell, Lleida. El leitmotiv de la reivindicació popular era «prou pobles pessebre». I és que la realitat dels idíl·lics paisatges muntanyencs cada pic s’assembla més a la que es viu a les illes europees. Una economia quasi depenent del turisme. Amb l’afegit de que el 70% dels habitatges són en mans de promotores o particulars que els dediquen al lloguer vacacional. Amb la qual cosa el mercat de renda contínua quasi no existeix. O és inassumible pels joves —i no tant joves— que fins ara havien viscut a les valls del Pallars.

És obvi que la cançó els deu sonar. Amb una difícil solució. Sia a curt, mig i fins i tot llarg termini. Certament, canviar les regles del joc una vegada començat sempre ha portat polèmica. Per tant, aturar en sec la vinguda d’estrangers tampoc acabaria essent una panacea, deixant de banda que provocaria la crisi de quasi tot un sector, l’immobiliari. Que vivia igual de bé abans del boom constructor, per cert. Però no seria solució: després de la necessària correcció de preus, la vinguda de peninsulars semblaria garantida. Com està passant a la Península: aquesta setmana, a la xarxa social LinkedIn, un dels fils més actius ha estat el d’una professora madrilenya que ha manifestat que se’n va de la capital… «a un pueblito de la playa». No és l’única: desenes de professionals liberals urbanites poden estar colonitzant l’Espanya interior i de platja. Zones que, fins ara, gaudien d’uns preus immobiliaris força moderats. No tan sols el primers: no són pocs els balears, sevillans, empordanesos o canaris que, farts de la calor i de l’excessiva turistificació de la seva terra, opten per llogar durant l’estiu la seva vivenda habitual a un preu mai pensat. Que els permet mantenir una casa al Nord —Galícia, Cantàbria, Astúries, fins i tot Euskadi— per fugir de la gentada. Es canviï apartament mallorquí per pis a Barcelona o Madrid i es tindrà una fotografia més o menys fidel del que està passant a Espanya. El perill és que aquesta mudança selectiva acabi fent de la pell de brau una gran urbanització.

Però com em deia un gran amic, sempre ens podem aferrar a l’esperança d’una correcció demogràfica (i per tant de preus) si: a/ torna a haver-hi una Gran Depressió (alerta amb el percentatge d’endeutament domèstic als EUA) o b/ si pel que sigui, la mar puja súbitament de nivell. I visitar una illa anegada ja no és tant cool com abans o c/ si la calor comença a ser, senzillament, insuportable.

«A» i «C» són, desgraciadament, possibles a curt termini. Esperem que no faci falta que esdevinguin realitat perquè els illencs i illenques puguin optar altre pic a un ca seva a la terra dels seus avantpassats.