La Banalitat del Mal

Hannah Arendt va ser una de les grans filòsofes del segle XX, malgrat que ella mostrava el seu desacord amb ser considerada com a tal, ja que se sentia més propera a la Teoria Política.

Exiliada als Estats Units, des de 1941, pels seus orígens jueus. El 1961 viatja a Jerusalem, com a reportera del The New Yorker per a seguir el judici d’Adolf Eichmann, tinent coronel de les SS i un dels majors criminals nazis, partidari de la «Solució final» o extermini total dels jueus. A les sessions del judici, Arendt va quedar molt impressionada de la quantitat d’estereotips, frases fetes i paraules tan buides de contingut en què s’expressava Eichmann, així com de la manifestació d’una gran inconsciència en els actes realitzats, tal com mostrava l’absència de cap tipus de reflexió personal ni laboral, ni pensament que pogués donar un sentit de conjunt a cap acció, excepte la submissa i desmesurada obediència a les normes rebudes dels superiors, que actuaven com a pantalla per amagar la realitat.

Als ulls d’aquesta pensadora, la figura d’Eichmann resultava un home normal -va ser explorat per sis psiquiatres i tots coincidiren en el seu diagnòstic: no hi havia cap símptoma, ni cap tret per fonamentar un trastorn psicològic- d’una gran mediocritat, un ésser incapaç de distingir entre el bé i el mal, la seva incapacitat per pensar el va dur a provocar milers i milers de morts. D’aquí el terme de La Banalitat del Mal d’Arendt, on amb la seva mirada, la maldat és considerada com un fenomen amb manca de judici i d’autoreflexió, amb poca capacitat de pensament crític. I això no està relacionat amb el grau de cultura assolit, ens dirà Arendt, ja que hi ha persones amb nivells culturals baixos que pensen per si mateixes, que són capaces d’establir un diàleg amb el seu interior i, per tant, escoltar la seva consciència -el pensament pertany a l’activitat espiritual. Des d’un punt de vista comportamental, seria actuar amb una moral heterònoma, és a dir, la que està sotmesa als criteris dels altres i és la que correspon a la infància, no trobant-se cap signe de la moral autònoma, que és la pròpia d’un pensament adult.

La Banalitat del Mal pot esdevenir altament perillosa per la crueltat de les conseqüències que se’n poden derivar. Una anàlisi de les societats mostren amb molta freqüència aquest fenomen, tal com revelen els fets lamentables soferts recentment per la DANA a València: la poca autoreflexió va minvar la capacitat d’actuar a la màxima autoritat d’aquesta Comunitat. Viure sense actuar, com diu aquesta autora, és no ser posseïdor de la dignitat de la vida humana. Així, el «mal banal» per la manca de judici i emparat per un sentiment d’impunitat que preserva de qualsevol efecte maligna, va provocar unes conseqüències devastadores, nefastes, per a milers de persones. De la mateixa manera que a major oferta d’una tecnologia cada vegada més sofisticada, sustentada en nom del progrés i pel neoliberalisme, requereix un nombre elevat d’infraestructures que la sostengui, i -amb silenci tàcit- ningú adverteix dels problemes de salut que es poden generar. La mateixa permissivitat de la construcció en zones d’alta perillositat o la Intel·ligència Artificial i el desenvolupament de la robotització i les seves aplicacions, són un exemple més d’aquesta maldat mancada de criteri i judici. La intel·ligència és la capacitat de crear. Sí! Però des del paradigma de la Vida, que té com a principi primordial el reconeixement de l’existència humana.