L’economia estressada

A la pregunta de si han de venir, o no, més turistes, tothom, economistes i seglars, tenen una resposta contundent, generalment raonada, però sempre contundent. Deu ser per això que alguns estan dins les comissions assessores del govern.

Primer, crec que convé analitzar les característiques de l’economia balear. I ja avís que el meu criteri d’aproximació pot semblar extravagant.

En totes les economies del nostre entorn, la riquesa produïda es reparteix entre els ciutadans (al voltant d’un 60%) i els poders públics (al voltant d’un 40%). La proporció que queda en mans dels poders públics, generalment via imposts, s’anomena pressió fiscal i, efectivament, en el Regne d’Espanya està entorn del 40% del PIB. Les empreses espanyoles (i, per tant, les balears) contribueixen a aquest 40% en una proporció superior a la de les empreses d’altres països europeus, i això les estressa.

Però les empreses balears tenen més motius per anar estressades. Un primer estrès addicional, pròpiament balear, ve de l’ús que en fan, els poders públics, d’aquesta part de la nostra riquesa que se’n va a Madrid, L’Estat sol tornar a cada regió aproximadament els recursos que n’ha rebut: paga als seus jubilats, dona serveis (com TVE, la monarquia, la defensa... que aprofiten a totes les regions per igual), fa inversions (trens, hospitals, autopistes, aeroports, centres educatius, ... etc.) i, si és un Estat descentralitzat, fa arribar als governs autonòmics i als ajuntaments recursos per a la provisió de les seves competències. Així, tret de petites modulacions, cada territori rep del poder central tant com aporta. Les modulacions més freqüents són les polítiques redistributives: l’estat torna a les regions riques una mica menys (entre l’1% i el 4% del seu PIB) per donar més a les regions pobres. Les coses passen així en els països normals. En el cas de països colonitzats, la norma és canviar les proporcions: surt cap a la metròpoli el màxim de riquesa possible i retorna a la colònia només allò que és estrictament necessari per al manteniment del negoci. Tampoc no funciona en aquells països que estan en guerra. En aquests, com és el cas d’Ucraïna, l’Estat, abans de proveir recursos per a les regions, ha de separar una proporció important de la riquesa del país (a Ucraïna és el 35% del seu PIB) per mantenir la guerra. Si acceptam que això és així, haurem de reconèixer que les Balears no són un país ben bé normal. No estam en guerra, ni som una colònia, però tampoc no som una regió que faci aportacions normals a la solidaritat: pagam al govern central molt més del 4% de la nostra riquesa, pagam el 14%! Pagam uns 4.000 milions d’euros anuals que no tornen. I, com que no estam en guerra, haurem de concloure que la manera que té la nostra economia de relacionar-se amb l’Estat presenta algun tret colonial. Té, això, conseqüències en l’actuació dels nostres agents econòmics? Hi ha qui ha calculat els hospitals, els instituts, les autopistes, etc., que es podrien proveir amb aquells euros. És fàcil entendre que la gent viuria millor. Això és indiscutible, però a mi m’interessa més un altre enfocament: les economies occidentals han crescut, durant els darrers 300 anys, a un ritme del 3% anual de mitjana. Això vol dir que les Balears, quan passam cada any amb un 14% menys de recursos dels que produïm, vivim amb uns 5 anys de retard en relació a com viuríem sense l’escapçada. La meva opinió és que aquesta consciència d’haver d’esperar 5 anys a viure com ens mereixem per l’esforç que feim ens estressa i intentam per tots els mitjans disminuir aquest retard. Començam la temporada amb l’obsessió d’aconseguir produir un increment de riquesa suficient per, enguany sí, poder-nos posar al dia en qualitat de vida. I no sabem fer moltes coses, la nostra riquesa surt del turisme. No podem parar. Hi ha països, com el Japó, que viuen sense estrès la seva situació d’estancament econòmic perquè encara estan molt millor que els territoris del seu entorn geogràfic, i no pateixen cap drenatge colonial, però els nostres empresaris turístics posen el crit al cel quan no venen més turistes: els estressa especialment viure en condicions fiscals pitjors que les de destinacions competidores i, naturalment, s’oposen tant a la limitació de turistes com a l’increment de les taxes turístiques.

Hi ha un tercer factor d’estrès per a la nostra economia: com que no hi tenim competències, durant els pròxims vint anys ens arribaran uns 250.000 nous immigrants, que, o troben feines poc qualificades (fer llits als hotels, per exemple), o haurem de pagar encara més imposts per mantenir-los sense treballar.

Els empresaris que troben que, efectivament, convendria posar límits al turisme, s’estressen molt quan veuen que el problema no té solució. La comissió assessora nomenada pel govern per controlar el turisme haurà de fer miracles.