València. Entre el dolor i l’exigència de responsabilitats

L’enorme tragèdia, gairebé apocalíptica —de la qual encara s’ignoren les xifres finals de morts—, provocada pels aiguats patits a les poblacions del sud de la ciutat de València, mereix alguna reflexió des de diferents perspectives. Per un costat, sobre les causes que provoquen aquests fenòmens climatològics extrems i les seves devastadores conseqüències. Per l’altre, sobre la gestió de la crisi per part de les autoritats autonòmiques del País Valencià, catalogable d’una inacceptable, per mortífera, negligència, amb transcendència penal. Des del món de la política partidista —Sánchez dixit— pot ser que no sigui el moment dels retrets, ni de demanar responsabilitats, que hi són i molt profundes. Més aviat és el moment de consolar i ajudar els familiars dels difunts, recuperar els cossos de les víctimes que encara no s’han trobat, proveir de subministres i mitjans de tots tipus als afectats i procurar que, com més aviat millor, la vida torni, pels que han quedat, a la normalitat (en la mesura d’allò possible).

Però les crides a la prudència i a l’oportunitat del moment no són vàlides per a l’opinió pública, perquè els ciutadans necessiten ara i sempre estar ben informats, sense subterfugis, manipulacions i ocultacions. I això, la informació neta, no esdevé, ni de lluny. Valgui dir que els experts vinculen l’aparició de les pluges desorbitades, concentrades en molt poc temps, amb el canvi climàtic. Entorn del canvi climàtic, ja ha estat prou denunciat, els poders públics d’arreu no actuen com haurien d’actuar i, a partir d’aquesta inacció, semblaria com si la humanitat hagués triat ben conscient una senda autodestructiva. També segons els experts, l’acció de l’home, la que es produeix des de fa dècades amb emissions descontrolades i la destrucció de l’equilibri de la natura, però també la immediata, té una incidència central en tot això que ens passa i que ens passarà. L’acció de l’home, per tant, en l’eix de tot plegat. Una acció, cal insistir-hi, que ve de lluny, però que, igualment, té una continuïtat perquè es produeix cada dia en el nostre context més immediat.

Per concretar, en el cas de la catàstrofe valenciana, ningú no estava en disposició d’evitar que el cel descarregués sobre la terra amb tanta fúria i de manera tan concentrada en el temps. Però els efectes altament nocius en vides humanes i en béns materials s’haurien pogut minimitzar en un grau prou sensible amb una acurada utilització dels instruments públics a l’abast. I aquí, en l’anàlisi de l’evitació o la minimització no reeixida dels efectes devastadors de l’aiguat, entren en acció altres factors (tornem als experts) que ja no són els naturals. En primer lloc, l’ocupació forassenyada del territori amb infraestructures que impedeixen o dificulten el flux de les aigües interiors vers el mar; en segon lloc, la construcció sense criteri d’habitatges en zones inundables i, fins i tot, en els marges i els llits dels torrents i els rius. Els mallorquins, lamentablement, sabem alguna cosa d’això (la torrentada a Sant Llorenç n’és la mostra més palpable) i, a més a més, estem advertits de les eventuals conseqüències d’haver construït damunt terrenys susceptibles de negar-se.

Els estimats germans valencians són víctimes recurrents de les torrentades, ben igual que ho són de la manca d’ètica i de preparació dels seus polítics adscrits al PP (o a marques semblants), que malden per veure qui arribarà més lluny en irresponsabilitat i males arts. Quan els valencians voten haurien de tenir present el funcionament mafiós de bona part dels seus governants de dretes. Com haurien de tenir memòria per recordar qui foren i què representaren, entre molts d’altres, Zaplana, president de la Generalitat i ministre de Treball amb Aznar i condemnat recentment a llargues penes de presó; Camps, un altre president corrupte, o Fabra, factòtum de la corrupció a Castelló des de la seva Diputació... Com convindria recordar, posem per cas, allò què representà la branca valenciana de la trama Gürtel o la ingent xarxa de negocis bruts vinculats amb la visita a València del papa Benet XVI l’any 2006.

Al cap i a la fi, tots plegats i, amb més raons, els valencians potser hauríem de fer un curset accelerat per saber veure el fil conductor que uneix allò que es vota i les conseqüències del vot sobre les vides i les hisendes de cadascú. De manera que si al País Valencià governa el PP s’hauria d’assumir que governarà una barreja de mentida estructural, ignorància, inoperància fatxenda i menysteniment per la llengua i la cultura pròpies. El nord que presidirà el conjunt serà l’enriquiment personal sense cap inhibició ni una i el detriment, per descomptat, dels serveis públics, que és allò que la dreta extrema i l’extrema dreta sempre consideren prescindible. De moment, el que tenim és centenars de morts víctimes de la lamentable gestió de la catàstrofe personalitzada en aquest trist personatge que es diu Carlos Mazón, actual president de la Generalitat Valenciana i únic portaveu autonòmic de la crisi.

En efecte, si la qualitat de les persones i la seva vàlua es palesa en situacions extremes, en situacions de màxim compromís, la petitesa moral i la manca de solidesa intel·lectual i preparació, també. Per això, amb un discurs paupèrrim, amb una credibilitat igual a zero, sense cap recurs dialèctic mínimament estimable, sense ni un bri d’empatia envers el dolor i les necessitats apressants dels ciutadans, sense cap reconeixement sincer cap a la generosa i exemplar contribució dels voluntaris, Mazón ha quedat retratat com un autèntic lil·liputenc polític a qui caldrà demanar responsabilitats penals per les morts evitables i —com si no!— la dimissió. Com a mostra d’aquesta extraordinària negligència de resultats tan lesius per a la vida de les persones, basti referir-se al fet central que l’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET) avisés de l’arribada del fenomen de pluges extrem (com ho feren, la nit anterior, mitjans públics de difusió, com TV3) i, des d’aleshores, la Generalitat, que era l’Administració competent, tardés unes dotze hores a activar les alarmes, quan les inundacions ja eren un fet i la tragèdia ben present perquè la població no havia pogut adoptar cap mesura de protecció.