El món en què vivim les dones

Les darreres setmanes, dos fets, especialment, han sacsejat la societat: el cas de Gisèle Pelicot a França i ara, fa uns dies, el cas Errejón. I direu que són dos casos molt diferents i que és exagerada la comparació, però malgrat que el grau d’horror i dels abusos pot esser diferent, sí que tenen en comú un fet molt bàsic i és que, per a molta de gent que ara estan indignades i sorpreses, visibilitzen en quin món vivim les dones. No algunes dones, no les dones d’Afganistan, no les dones que tenen la ‘mala sort’ d’haver ‘triat malament’ al seu company, o han sofert abusos per part d’un superior a la feina, o han estat violades per un familiar. No. Les dones.

Les feministes estam cansades de denunciar el sistema patriarcal i de dir que és estructural. Un sistema que es fonamenta en el fet que els homes tenen el poder i, pel que sembla, molts d’ells tenen la necessitat de demostrar que el tenen, abusant-ne. I aquest sistema es perpetua mitjançant una sèrie de mecanismes, el principal dels quals és l’encobriment de la manada. Entre ells es riuen els acudits masclistes, lleven importància als comportaments masclistes i misògins i tracten d’histèriques, exagerades o mentideres les dones que s’atreveixen a denunciar. Aquesta és condició sine qua non per ser acceptat pel grup dels mascles.

Dins aquest sistema són poquíssimes (n’hi ha cap?) les que no han sofert mai cap episodi de masclisme al llarg de la seva vida. I quan parlam d’abusos masclistes, també ho és que no ens paguin igual per la mateixa feina o que a una entrevista de treball ens demanin si pensam quedar-nos embarassades. Així, les que podem dir que no hem estat mai violades, que hem nascut en una família on cap membre no abusat de nosaltres, que tenim una parella que ens dona suport i ens tracta com una companya igual en drets i obligacions, les que hem patit només, diguéssim, abusos menors... Som, de fet unes privilegiades. Perquè, com diuen: not all men. I tenen raó. No tots els homes.

Això és precisament el que més ha xocat en els dos casos que ens ocupen. Deia ahir Rita Maestre que Errejón era «un bon novio que arribava a casa amb normalitat després d’haver agredit una dona». Ella no ho sabia. Gisèle Pericot ha estat casada 50 anys amb un home que ha estat capaç de drogar-la i fer que la violassin més de 90 homes mentre ella estava inconscient —per cert, homes normals, bons marits i pares de família. Com et pots recuperar mai d’una cosa així? Ja no sols dels abusos, sinó com pots tornar confiar mai més en ningú, en la humanitat? És tan desolador!

Perquè, sens dubte, totes preferim pensar que els nostres marits, parelles, pares, fills, nebots... no farien mai una cosa així. I els nostres homes, els homes que estimam, són la mesura de la resta d’homes. Per tant, continuam amb la il·lusió-fantasia que casos tan greus només passen a algunes dones amb molt mala sort... I els fets menys greus, quotidians, doncs ja canviaran amb el temps.

I sí, hem d’estar esperançades. Fa vint anys del cas Nevenka i a ella li varen fer la vida tan impossible que va haver de deixar el país. Ara, les reaccions de l’estament polític, dels mitjans i de la societat en general han estat molt diferents, d’indignació i condemna. Encara així, sabem que les coses continuen funcionant així, que massa homes abusen del seu poder i massa dones callen per por a les conseqüències, algunes fins i tot per una lleialtat mal entesa: «perjudicaràs el partit, la causa, etc.», «no és el moment» (mai no troben el moment per a la causa feminista).

Queda molt per fer, per canviar la consciència col·lectiva, però és especialment difícil perquè la lluita per la igualtat passa sempre perquè una part estigui disposta a renunciar als seus privilegis. Molts homes ja ho estan fent, homes honests amb mentalitat realment democràtica, que aspiren a una convivència justa i equilibrada per a tots i totes. Que aquests casos terribles almenys serveixin com a punt d’inflexió.