Rafel Nadal, el triomf del caràcter mallorquí

Diario de Mallorca acabava d’entregar el seu premi a Toni Nadal. Rafel Nadal l’havia rebut uns anys abans, quan guanyà el títol de campió del món infantil. A la festa posterior, als jardins que envolten el club, fèiem tertúlia amb l’entrenador del tenista. Ens contà una anècdota significativa. Després de guanyar contra l’argentí Mariano Puerta el seu primer Roland Garros, l’oncle-preparador li entregà un sobre tancat amb instruccions de què no l’obrís fins a estar tranquil·lament assegut a l’avió. A dintre hi havia un full, un paper amb una relació dels errors que havia comès durant el partit.

Dijous, minuts després que el manacorí hagués anunciat la seva retirada del tenis professional, vaig escoltar el periodista Juan Ramón Lucas contar una anècdota en el mateix sentit. Entrenador i jugador sopaven a un restaurant de París. Com és natural, el futur guanyador de catorze Roland Garros, era la gran atracció dels clients. «Tota aquesta gent t’admira –li digué Toni–, però no oblidis mai que cada un d’ells fa alguna cosa millor que tu».

Primera lliçó de mallorquinitat. En la victòria, l’illenc rebaixa l’eufòria. Gaudeix del triomf, però a la vegada pensa que un dia arribaran els dies dolents. Seria la filosofia del «tanmateix». El Diccionari Català, València, Balear defineix com a una paraula que «serveix per a fer l’afirmació d’un fet expressant ensems una limitació de tal fet o l’existència de certes dificultats que s’oposaven a la seva realització». No és fatalisme. És realisme. Quan s’ha perdut un punt, un joc, un set o un partit, de res serveix donar-li voltes i més voltes. És un assumpte liquidat, no cal fer-ne mala sang i el més aconsellable és mirar cap al futur.

Hasta siempre Rafa, benvingut Rafel; por Ricard Cabot

Tothom que trepitja aquesta illa se sent en l’obligació de descriure el caràcter dels mallorquins. Sia Lluís Salvador d’Àustria–Hongria o George Sand. L’Arxiduc ho deixà escrit al Die Balearen: «Els mallorquins destaquen pel seu bon sentit comú». Una qualitat individualitzada en la persona de Nadal.

Un caparrut és un «obstinat, que no es deixa convèncer». Si llevam el «con» de la darrera paraula i la deixam en «vèncer», Nadal és un gran caparrut. Anem a l’Open d’Austràlia de 2022. El seu rival, Daniil Medvedev ha guanyat els dos primers sets. En el tercer, el rus va per davant 3 a 2 i té un 0-40 per rompre el servei del mallorquí. Ningú dona un cèntim d’euro per Nadal. Sembla un partit decidit i perdut. Tothom errà. El miracle es produí i s’apuntà el seu vint-i-unè Grand Slam. S’ha de ser molt caparrut per vèncer en aquest partit i molts altres en els quals semblava impossible el triomf.

«Un altre tret –torna a escriure l’Arxiduc– no menys característic del mallorquí: l’illa les sembla el millor i més bell indret del món. Fora de l’illa l’enyoren, com diuen en la seva llengua». Amb això Nadal també ha sigut cent per cent mallorquí. Ni paradisos fiscals ni un paradís caribeny».

En el moment de la retirada, després de gaudir de tants de triomfs i de tant saber estar en la derrota, només queda donar-li les gràcies. Gràcies per tantes emocions. Per tantes paraules assenyades en el triomf i en la derrota. Per tantes portades que he hagut d’escriure. Per l’esforç mental que ha suposat la recerca d’adjectius quan ja s’havien esgotat. Per demostrar que el caràcter mallorquí, lluny de ser menfotista, és guanyador.

Nadal jugó a vida o muerte; por Matías Vallés