Una moixonia de mumare o el conservar les arrels

Efectivament, quan ma mare em feia una moixonia, jo romania embadalit, un poc esglaiat i tot gojós. Ara, des de la llunyania i la nostàlgia, encara necessito més recordar aquell vocabulari, amb un gran ventall de paraules precioses que ella feia servir tant per descriure un fet, com per interpretar un sentiment, etc. Les seves paraules les tinc dins es meu «capet» ben estorjades i, al recordar-les em rescabalen moltes vegades de la feixuga feina del dia a dia. Ella tenia un mallorquí après en les quotidianes tertúlies, així com en les xerrades familiars i en les de la possessió Albenya, allí en converses amb els pagesos. Mumare tenia un mallorquí autèntic, del tipus aquell que tant agrada escoltar als que comparteixen llenguatge i costums amb nosaltres: els catalans. La Victòria tenia un mallorquí ben conservat en estat quasi pur, podríem dir que el xerrat des d’uns anys després de l’arribada del Rei en Jaume i la seva gent valenta, entre ells el primer Morell.

Encara record quan ma mare deia aquelles frases tan típiques: «Això és cercar ronya per gratar». «En Pep d’allò en va fer un llepadits». «Alerta mosques!». «I si caus encara t’hi afagiré». «I tu no t’hi fiquis perquè ets un mostrenco». «Això és una tudadissa». «És que a tu, tot d’una te puja sa sang a sa cresta», «Cavallet quan eres jove que hi anaves de falaguer».

També em retorna el record de quan em deia que havia de fer la meva obligació, perquè: «Quan siguis gran d’es teu pa faràs sopes». De fet, cada vespre menjàvem sopes cuinades per ella, que eren, bé de bledes, d’espinacs o podien ser també de col. Poques vegades menjàvem sopes forasteres sense brou, i després, una truita de dos ous, això sí, amb una punteta de saïm perquè fos mes agradosa; després, per acabar, a vegades, ens donava una llepolia.

La llunyania apaga els focs petits, però encén els més grans i això és el que em succeeix des de Barcelona amb la llengua que xerrava ma mare i que desafortunadament ara alguns han volgut minvar a ses escoles, sabent que, com deia el Diari de Mallorca el passat 3 de juliol: només el 27,3% dels residents de les Balears parlen sempre en català amb la família.

Menys mal, una vegada més, dels responsables de la Comunitat Europea, que s´ha manifestat en contra d’aquest 25% de castellà obligatori a l’escola, doncs com des de sempre, defensen que s’han de preservar les llengües autòctones. Què sabran aquells «errats de contes» que han fet la llei, què és el que se sent quan un es comunica, quan estima i fa feina amb la seva pròpia llengua des de petit. Aquest sentiment és el que experimenten ben al seu interior els que com nosaltres, des de la infància hem estat agombolats dins la nostra llengua, la qual cosa vol dir, amb la nostra cultura i amb els nostres costums.

A Catalunya, amb la immersió lingüística en català a l’escola, tot i així, els batxillers treuen millors notes en castellà que els mateixos estudiants d’altres autonomies castellanoparlants. L’anglès, està ben clar que en el món en què vivim s’ha d’aprendre, i perfectament, però l’ensenyament en català, dit mallorquí a Mallorca, menorquí a Menorca i eivissenc a Ibiza, ens ha d’ajudar a ésser fidels a les nostres arrels. Ensenyat a l’escola, a més a més ajudarà, a aquells que abans anomenàvem forasters o estrangers, a integrar-se més ràpidament i en igualtat de condicions en la nostra cultura i en la nostra societat. Al mateix temps ens blindarà de no tornar a aquella escola del Conde Duque de Olivares o a la «del imperio hacia Dios», i facilitarà el poder conèixer millor el que va representar la batalla de Lluchmajor.

Crec que hem de fer tot el que puguem per conservar la llavor deixada pels nostres avantpassats, començant perquè el mallorquí sigui la nostra llengua vehicular, la que ens cohesioni i ens ajudi a fer país i a respectar la cultura i els orígens: sa nostra cultura.

Com diu Raimon « … qui perd els orígens perd la identitat …», i jo afegiria, que aquell que perd la identitat es dilueix i perd l’autoestima i el sentiment de país compartit.

Com pot ser que des de Marratxí o des de Campos es vulgui minvar i es menystingui la llengua d’en Costa i Llobera, d’en Llorenç Villalonga, d’en Rosselló Porcel o d’en Borja Moll, i depreciï que s’ensenyi a tothom la nostra llengua per després, entre tots, poder-la emprar tota la vida per comunicar-nos?

Aquesta llengua que quan jo era petit me’n va ensenyar una estrofa un randino anomenat Miquel «pagès»: «Mai som tenguda peresa de gratar-me un genoll perquè un dia vaig trobar un poll que fumava pipa encesa».

Ens hem de bolcar damunt sa nostra llengua per tal de recordar i seguir les ensenyances dels nostres pares i senyoravis, i perquè ens segueixi servint de cohesió al davant de les invasions bàrbares i pressions de tota mena. Creieu-me, hem de seguir sent mallorquins de bon de veres.