La gran fallida

L’Audiència Nacional torna a jutjar presumptes delictes relacionats amb la gestió de la Caixa de Balears, Sa Nostra. És possible que els acusats acabin absolts. No serà la primera vegada. A la sala s’exposa una manera de fer que es demostrà temerària. Aquest estil irracional s’aplicà més enllà de l’entitat illenca. Ni tan sols era la primera vegada que es prenien decisions de dubtosa rendibilitat. Basta recordar com s’intervengué des d’una òptica política i no financera en la crisi del cementiri de Bon Sosec.

Malgrat els antecedents, la meva il·luminació sobre Sa Nostra arribà anys després. Aquell matí de fa més de vint anys vaig acompanyar José Eduardo Iglesias, director del diari, a la seu de Sa Nostra. El president, Miquel Capellà, ens havia convidat a berenar. Hi participava una quarta persona. L’advocat, mort el 2020, ens explicava amb una metàfora la seva visió de l’activitat financera: «Imaginem un grup de gent que es troba davant un riu i l’ha de travessar. El banc les diu que cadascú s’arregli com pugui. La caixa, en canvi, pensa la forma de superar tots junts l’obstacle». En aquell moment intervingué el darrer interlocutor: «President, dius unes coses tan interessants que, amb el teu permís, prendre notes per tenir-les ben presents». Tragué bloc i bolígraf i començà a apuntar. No record una actitud tan servil semblant, si exceptuam les que abunden en el món de la política.

El quart home era Pere Batle, director general de Sa Nostra. Aquells mateixos dies feia el llit a Capellà i poc després perdé la presidència. Dues dècades més tard, no existeix la històrica i més que centenària Caixa de Balears. De fet, aquelles entitats que havien d’ajudar-nos a passar el riu han desaparegut, amb excepcions com Caixa Colonya. Les entitats que no repartien beneficis i podien desenvolupar una obra social i cultural, es deuen ara a accionistes privats als quals han de repartir el màxim de beneficis.

Batle s’asseu aquesta setmana per segona vegada davant un tribunal. Tal vegada, com la primera, quedi absolt, però almanco es visualitzarà alguna de les raons del col·lapse. També tot el que s’ha perdut socialment per la pèssima gestió dels directius i la complicitat dels polítics acomodats en el Consell d’Administració.

Bon Sosec, Croàcia, Immobiliària Alcázar, Florida, Sotohermoso… són operacions fallides que abocaren a la desfeta. Actualment, es jutja l’operació relacionada amb el darrer nom. Una immobiliària participada per l’entitat que es convertí en un forat monetari. Batle ha justificat l’aportació de fons per evitar que les companyies entrassin en concurs. Per què? Per evitar la fallida i els perjudicis reputacionals per a l’entitat. No compliren els objectius: els doblers es destinaren a finalitats que res tenien a veure amb les inversions, les empreses tancaren i la imatge de Sa Nostra se n’anà a fer punyetes. De fet, tota Sa Nostra se n’anà a fer punyetes.

Les Balears hi han sortit perdent des de qualsevol perspectiva que s’analitzi. En l’àmbit financer ha desaparegut la competència entre La Caixa i Sa Nostra. Després d’un recorregut per BMN i Bankia, la balear ha acabat absorbida per la catalana. La Caixa havia nascut un dia de 1904 com a Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears, però fa anys que perdé el darrer llinatge. Posteriorment, renuncià a tots els altres per a convertir-se en banc. El consumidor ha quedat sotmès a la dictadura de les comissions, els lladres de temps i la manca de competència.

La burgesia i els intel·lectuals mallorquins que fundaren la Caixa de Balears el 1882 li atorgaren un important paper social. Entre les finalitats s’hi trobava la construcció d’habitatges per a famílies amb pocs recursos. A principis del segle XX es publicaven sovint informacions de la inauguració de cases de baix cost.

També fou un important promotor cultural. Amb errors, amb interessos creuats, amb polèmiques… però, un cop liquidat el Centre de Cultura, la Fundació s’ha traslladat a Can Tàpara i les activitats s’adrecen més a aconseguir ingressos que a la iniciativa cultural. Sense oblidar que ningú té massa clar quina part del seu abundós fons artístic ha volat lluny en cada una de les fusions.

Aquestes pèrdues no es jutgen a Madrid. Tan sols les causades per una presumpta apropiació indeguda. Però tot té a veure.