Catalunya gira full

La manifestació de la passada Diada de Catalunya només arreplegà unes 70.000 persones; molt poques, comparades amb la nòmina dels més de dos milions d’independentistes declarats.

Quan Pujol manava, CiU guanyava fàcilment les eleccions autonòmiques i els socialistes guanyaven fàcilment les anomenades generals. Aquestes diferències s’expliquen probablement pel desinterès que els votants de matriu castellana sentien en relació als temes autonòmics, controlats des de la Generalitat. La burgesia catalana era el gran suport de CiU. No era ben bé independentista, igual que no ho és la burgesia basca: la independència seria molt difícil i provocaria turbulències perilloses per als negocis. Sense el carisma de Jordi Pujol, el seu successor, Artur Mas, va defensar bé la plaça i aconseguí igualar o superar els socialistes a les eleccions autonòmiques. Esquerra, però, optà (com ara) per marginar els convergents i formar dos tripartits successius amb socialistes i comunistes. La sentència del Constitucional contra l’Estatut va contrariar molta gent catalanista que decidí jugar clarament al «dret a decidir», i Artur Mas, finalment president, va convocar un primer referèndum consultiu. L’independentisme es bolcà a l’activisme i començà a separar-se dels regionalismes temorencs com el d’Unió Democràtica.

Segons sembla, la gent catalanista creia en la independència, però els polítics independentistes no ho sabien i es dedicaren a «fer com si». Clara Ponsatí definí aquesta actitud afirmant que jugaven «de farol». Incrèdul davant la victòria en el referèndum de l’1 d’octubre, i sense cap previsió d’aquell resultat, en Carles Puigdemont va fer anques enrere perquè, efectivament, havia jugat «de farol» i no podia mostrar les cartes que sí que tenia el poble de Catalunya, però ell no.

En lloc d’independència (o d’intent d’independència) la realitat fou la repressió, l’exili i la presó. Catalunya, en aquelles circumstàncies, defensà els seus polítics votant-los una vegada i una altra fins que arribaren els indults, l’amnistia i la perspectiva de normalització. A les darreres eleccions generals i a les europees ja no hi havia gaire èpica en votar partits que s’anomenassin independentistes, ni era necessari donar suport als polítics abans perseguits per la justícia. El resultat de tot plegat és que Catalunya ha tornat a l’època de l’antiga Convergència, i els nacionalistes encara guanyarien moltes eleccions si algú com Pujol sabés aglutinar el catalanisme de sempre, el que només juga fort a defensar el país si el risc no és elevat. Però aquest polític no existeix, i els que hi ha han mostrat les seves limitacions. Els catalans saben que el dèficit fiscal i el desastre dels trens de rodalies, posem per cas, trobaran una solució abans amb el PSC que amb els nacionalistes. I tanmateix és gràcies a l’independentisme que Catalunya s’ha acostat a una situació que pot arribar a ser semblant a la basca, i això no és poc. Però no és el paradís anunciat. O aquest és el pensament del milió de votants independentistes que s’han esgarriat.

Els polítics del procés català paguen per no haver tengut en compte la sentència de Santiago Carillo: «Cuando un partido se divide, el voto no se divide, el voto se esfuma». Ido això.