Cada cosa a son temps i en s’estiu cigales

No som partidari de la queixa, tampoc de la diatriba emperò hi ha coses que passen que t’alcen es ventrell i sents una necessitat personal i intransferible que immediatament transfereixes als qui, sense demanar-ho ni tenir-ne culpa, esdevenen màrtirs involuntaris d’alguna curolla teva (idea fixa) perquè si no l’amolles potser et podria rebentar algun òrgan vital de la teva estimada anatomia. De coses diguem-ne interessants que passen en el món, en la bolla i també a prop de ca teva n’hi ha moltíssimes la pràctica totalitat de les quals no mereixen ni un alè o directament te la bufen. Però com predicà algun savi del temps d’Adam no hi ha norma per fornida que sigui que no incorpori una excepció. O no.

La característica més pròpia de les coses que passen, que fem i que pensam és la repetició. Si em demanassin quantes vegades he xarrupat el contingut d’una tassa de cafè amb llet o el d’una copa de dry, primer no sé quin dels dos exemples guanyaria, però segur que en ambdós casos serien moltíssimes. Idò bé, la natura de la Terra, que ara li diuen el genèric «planeta», ens demostra que la repetició és la senya més consubstancial de la vida. És com l’ecolàlia en l’escriptura, quasi automàtica. Aquí no volia arribar però tot i admetent que la meva obcecació potser sembli massa personal i capritxosa, s’aguanta en una cosa tan sòlida com les lleis naturals que s’ocupen de la vida i la mort de l’univers de les plantes.

Allò que m’ha dut a rompre el meu silenci de mesos ha estat una falta, una mancança, una fallença que ha tengut l’incogitat efecte d’haver colpejat la meva ànima. Enguany no he trobat enlloc les meves estimades prunes de frare, indispensables per poder crear la meva anual i excelsa confitura. Una desgràcia. He preguntat, he interrogat a tothom i he cercat i recercat a l’Olivar i a Pere Garau. Res de res. Allò més a prop que he estat del tresor fou un placer que em digué haver-ne aconseguit una sola vegada i que va fer net en un tres i no res. Afegint tristor al meu estat he de confessar que tenia pensat regalar un pot de la meva obra d’art confitada a Pilar Garcés, una de les cariàtides nòrdiques que han elevat i sostingut el diari des del llunyà dia de la seva incorporació. Em disculparé amb un regal aconsellat per la bruixeria encisadora de la meva esposa.