Opinión | Tribuna

Mallorca en transició: crida urgent per un nou paradigma

Mallorca en transició: crida urgent per un nou paradigma

Mallorca en transició: crida urgent per un nou paradigma / Xavi Moya

«Encara és guapa Mallorca», diu en Joan, patró d’altura, a bord del seu petit veler de 7 metres, mentre ens clava la mirada i somriu, esperançat. A bord del vaixell hi ha una biòloga, una ambientòloga, una enginyera, una experta en contaminació per plàstic i una servidora. L’esguardam amb una mescla de tendresa i incredulitat per aquella sentència després d’allò que acabam de presenciar: un vaixell amb la forma d’un cotxe esportiu ha passat com un llamp devora nostre.

Mentrestant, la bústia de les xarxes socials de Save the Med fa fum amb missatges que evidencien l’augment de fondejos sobre posidònia i l’excessiva velocitat amb què circulen les embarcacions a diferents punts de la reserva marina de Sa Dragonera. Els missatges els envia n’Esteban, propietari d’una empresa de xàrters del Port d’Andratx que ja ha perdut la fe i la paciència després de 70 dies navegant-hi a diari.

En Joan i n’Esteban representen aquesta estranya mescla d’indignació i amor per allò que fou (allò que encara és?) Mallorca que fa bullir la sang de tots els que estimam aquesta terra.

Recentment, la Unió Europea ha aprovat la Llei de Restauració de la Natura, que obliga els Estats membres a restaurar almanco un 20% de les àrees terrestres marines degradades per a 2030. A nivell nacional, també hi ha iniciatives, com el Grup de Feina del Corredor de Migració de Cetacis de la Mediterrània, que advoquen per regular la velocitat dels vaixells, després d’anys de recerca en què s’ha demostrat que les col·lisions són la primera causa de mort induïda per l’ésser humà per a les balenes, en gran part a causa de l’intens tràfic marítim, que circula amb velocitat excessiva, que existeix al nord-est del Mediterrani, on s’ubica el Corredor.

Més aliment per a l’esperança: a nivell local també hi ha iniciatives legislatives prometedores: gràcies a la gran demanda social i, en part, a moviments que impliquen tots els sectors com la XarxaDragonera Blava, l’Ajuntament d’Andratx va votar al ple el 25 de juliol, per unanimitat, una moció demanant al Govern la regulació de la velocitat de les embarcacions dins la Reserva Marina d’es Freu de Sa Dragonera, que inclou el canal entre Sant Elm i sa Dragonera.

Ara bé, hem de ser realistes: ni la indignació de n’Esteban, ni l’amor i l’esperança d’en Joan ni un moviment aïllat com el que representa la Xarxa Dragonera Blava és suficient. És esperançador, però no és suficient. El canvi de paradigma és urgent, i només amb la implicació de la societat en el seu conjunt ens en sortirem.

Ara va de bo: en una societat estancada en un sistema econòmic que no creu en els límits i un sistema de valors que poc té a veure amb el respecte a la natura, hem de mirar altres perspectives per inspirar-nos-hi. Moltes cultures aborígens veuen la Terra com un ésser viu que cal respectar, fet que ha desembocat en el que avui coneixeríem en el món occidental com a pràctiques regeneratives que promocionen una relació d’harmonia amb l’entorn.

Antropòlegs com Cliffort Geertz han estudiat com les cosmovisions de les diferents cultures influeixen en les seves pràctiques ambientals. No puc estar més d’acord amb n’Albert Schweitzer quan insistia, fa ja un segle, en la enorme importància de les cosmovisions o «nous paradigmes». És aquí on hem de recórrer a l’antropologia, o fins i tot de la filosofia, per construir la nova manera de ser al món. Jorge Riechmann ens recorda que aquí és clau el respecte per la realitat (la qual cosa en remet a una cosmovisió o paradigma de base científica), la connexió amb la vida (cosmovisió o paradigma de simbiosi amb la natura) i la no dominació, un aspecte essencial d’una ètica adecuada.

La paraula clau s’alça amb claredat: respecte. Respecte per la natura i allò que és viu, ja no només com a ideal ètic, sinó com una necessitat urgent per assegurar la viabilitat del planeta a llarg termini. A això hi afegiria una altra paraula clau, una que crea una resistència inevitable en l’ésser humà: canvi.

Un canvi, una transició que no només necessiten els processos productius o els sistemes de generació de l’energia que han de menester les persones, les organitzacions o les nacions per desenvolupar les seves activitats, sinó que, sobretot, implica un canvi de mentalitat molt més alineada amb el bé comú i les necessitats d’aquesta llar global i compartida que anomenem Terra.

«Canviar és difícil», va escoltar Jerry Mander a una dona hindú a Londres, «però no canviar resultarà encara més difícil».

Tracking Pixel Contents