Opinión

De Gaulle ( i les colònies ) han salvat Europa

El sistema del «ballottagge» o doble volta es va inventar el 1832. S’abandonà després de l’abdicació de Napoleó III, el 1871. A partir d’aquell moment, França adoptà un sistema de votació única. Quan el 1945 va ser hora de bastir una nova República, el general De Gaulle va rescatar l’antiga sistemàtica electoral. Aprofitar l’encara potent caciquisme rural podia ser útil per assegurar victòries. I afeblir l’aleshores potentíssim Partit Comunista. Com també emmudir diversos grups - anarquistes i nacionalistes, bàsicament - que en aquell moment eren presents a l’inestable França.

Tot, vestit en un projecte d’Estat dissenyat basat en lideratges forts i projectes nacionals ambiciosos. Amb una eina clau per a detectar els primers i fer realitat els segons: l’ENA. «École Nationale d’Administration». El centre superior d’estudis d’on durant decennis han anat els fills de les elits - de dretes i d’esquerres - franceses. També d’on n’han sortit la majoria de quadres superiors polítics i empresarials de la França contemporània. L’anomenat «enarcat». La punta de llança d’un Estat fort, plenament engreixat i amb una musculatura fora de tot dubte. Però masses vegades vivint d’esquena a la realitat del carrer. Especialment la rural.

No obstant, es comencen a alçar veus en contra de la doble contesa electoral. L’escriptor i Premi Goncourt Michel Houellebecq, sense anar més lluny. Qui defensa que una cosa era erradicar quatre elements polèmics durant la postguerra europea. En uns moments no massa clars per a la República. Una altra, assistir al que s’assembla més al «Pentapartito» italià - aquella unió de partits contra el PCI dels anys 70 i 80 del passat segle - que a un projecte nacional. Amb un agreujant: el nombre de formacions polítiques coaligades ahir en contra de RN eren deu. El doble que el cas italià. Un «melt-in-pot» de difícil digestió. Per això mateix no ens hauria de sorprendre saber que, en vots populars, els lepenistes podrien haver estat la primera opció ahir en les preferències dels nostres veïns. Altra cosa són els resultats parlamentaris en forma de coalicions de múltiples grups.

En aquesta línia, Eric Albert, - analista econòmic de Le Monde - publicava el 28/VI un interessant article sobre el poder adquisitiu dels francesos. Atenent-se al possible creixement del PIB - amb moltes dificultats superarà l’u per cent el desembre - acabava concloent que molta feina li espera al nou Executiu. Una gran capacitat de consens haurà de demostrar aquest «collage» de liberals, antics gaullistes, ecologistes radicals, comunistes i socialistes gals per tirar endavant un Pressupost General. Més, amb els marges que s’han donat o els programes econòmics proposats, alguns realment oposats entre els hipotètics nous socis de govern. Però a la França del 2024, continuar al poder és el que compta. La paraula pacte, a partir d’ara, serà essencial.

Aquí val a dir una cosa: no és que França li hagin sortit deu milions i mig de feixistes. Sinó que RN ha sabut capitalitzar un estat de desafecció més que evident envers una classe política molt falta d’autocrítica. No tan sols el gaullisme és responsable de la pujada ultra conservadora. L’esquerra ha estat una de les grans culpables d’aquest estat de les coses. Un exemple: tancant una part significativa de la planta nuclear nacional , el darrer govern dels socialistes en coalició amb els Verds significà la fi de la famosa independència energètica francesa. Ara França compra gas rus a través de companyies subsidiàries. Recordem com va acabar Itàlia: quasi intervinguda per una successió de governs febles i corruptes.

És possible que De Gaulle i els territoris d’«outre-mer»puguin haver salvat no ja certs drets bàsics dels francesos, sinó la integritat d’Europa com a ens polític. I és que el vot de les colònies - conjuntament amb els dels francesos a l’estranger - han estat decisius: de quaranta-un seients que pertoquen entre els dos col·legis, només dos han estat per RN.

La pregunta és fins quan França pot seguir ignorant la realitat. De fet, ja es parla de càlculs per a les presidencials. Que, amb els números d’ahir, es preveuen més que complexes. Una cosa és fer desistir un candidat de províncies. Una altra, un candidat a la presidència amb un ego força desenvolupat. Per cert, la Constitució francesa estableix que ni el Primer Ministre ni el seu Gabinet no tenen perquè ser membres de l’Assemblea Nacional. Com tampoc s’estableixen plaços: Attal pot seguir en funcions com a Primer Ministre tot el temps que faci falta. «Soit prévenus».

Suscríbete para seguir leyendo