Opinión | TRIBUNA

Bernat Riutort i Ferran Navinés

La democràcia, en perill

Les societats actuals són plurals, en un territori els ciutadans i les ciutadanes tenen posicions, orígens i valors distints i, alhora, també semblants. La respectiva posició econòmica i social, els interessos, les representacions i els valors són diversos. Entre els agents hi ha conflictes i acords, relacions d’oposició i de col·laboració. Les institucions polítiques democràtiques fan possible les relacions adversarials i/o dialogants entre diferents i amb posicions de poder força desiguals; respectant la regla de la majoria, es fan lleis i es governa. La voluntat expressada per la majoria dels vots, renovable cada període i canviant en el temps, atorga legitimitat a la democràcia.

Així, en una democràcia parlamentària el partit, o la coalició de partits, que reuneixen la majoria de vots al parlament poden formar govern, tenen legitimitat per legislar i governar en el marc de la constitució. La crítica a la tasca legislativa i de govern és una funció de l’oposició parlamentària i dels mitjans de comunicació reconeguda a la constitució. Si qualque agent polític competent té dubtes sobre la constitucionalitat de la llei, o l’actuació del govern, pot presentar una qüestió de constitucionalitat al Tribunal Constitucional seguint el procediment adient. El dit Tribunal interpreta l’adequació a la norma marc, o no, de la llei, o de les mesures del govern, no obstant això, les modificacions legals corresponen a la voluntat sobirana expressada al Parlament.

Per contra, quan la democràcia experimenta un procés de foment i proliferació de mentides i de manipulació informativa dels ciutadans/es, quan els enfrontaments i la polarització són cada cop més forts, quan els sectors interessats i reaccionaris escalen els discursos d’odi per tal de fer por i generar malestar social, quan la relació entre les parts es torna incompatible i antagònica…, les institucions democràtiques s’instrumentalitzen, es viola el marc inclusiu del pluralisme social i polític per tal d’assolir els objectius d’una part negant el reconeixement dels altres. La relació és existencial, esdevé amic/enemic, la part dominant s’aferma sotmetent o eliminant de la política a l’altre, trencant un principi constitutiu bàsic de la democràcia.

En l’actualitat, des de fermes posicions de força, els capitals nacionals o transnacionals, els oligopolis mediàtics, sectors judicials, de la policia, les forces armades i dels serveis d’intel·ligència, sovint amb el suport nord-americà, han format trames que coordinen actuacions contra agents polítics contraris que han accedit democràticament el govern per tal d’expulsar-los, ja que amb la seva acció política poden posar en perill o qüestionar el seu poder polític i econòmic. A Sud Amèrica, a la darrera dècada, Brasil, Argentina, Equador, Bolívia i Perú, han sofert episodis polítics de lawfare mitjançant els quals la democràcia ha estat subvertida.

A l’Estat espanyol aquestes trames corruptes s’han emprat contra forces d’esquerra com Podemos, contra l’independentisme basc i català i, els dos darrers anys, contra governs de coalició progressista, fent acusacions de manca de legitimitat democràtica, o d’inconstitucionalitat de lleis o de projectes lleis claus com ara la Llei d’amnistia.

La posada en qüestió de la legitimitat de la majoria parlamentària i del govern quan realitzen tasques pròpies per un bloc socio-polític-econòmic força poderós mitjançant mentides, crispant l’espai públic, bloquejant les institucions, desacreditant polítics i partits per tal d’expulsar-los de la política, desprestigiant i deteriorant l’exercici democràtic de la majoria, del govern, o partits democràtics, qüestiona el reconeixement de la majoria per tal de canviar el resultat democràtic, i perverteix la política, ja que en lloc de fer de la política una tasca pública basada en la democràcia adversarial i/o deliberativa i en el respecte de les minories, converteix la política en una palanca de poder al servei de minories molt poderoses que en el fons menyspreen el sentit últim que té la política entesa com a servei públic que cerca ni més ni menys que assegurar la llibertat d’expressió, la justícia social i la millora del benestar dels ciutadans independentment de quina sigui la seva relació en la piràmide del poder social.

Com ja s’està platejant a la premsa seriosa internacional, pot una democràcia sobreviure en un món dominat pels poderosos quan ens envaeixen les fake news, la IA reordena interessadament la comunicació a les xarxes i el lawfare esdevé una xarxa de trames informals per subvertir la voluntat democràtica?