Opinión

SALVADOR BONET FERNÁNDEZ

35 anys del Club D'Esplai sa Calatrava

Desde sus humildes inicios en una zona ‘problemática’ hasta su crucial papel como refugio comunitario, Salvador Bonet, uno de los fundadores, repasa la historia del club. Discute los desafíos enfrentados, el impacto en la integración social y ofrece una visión de su estado actual

Niños del club d'esplai sa calatrava en sus primeros años.

Niños del club d'esplai sa calatrava en sus primeros años. / Club esplai

UN BARRI A LA MOTXILLA

Els 35 anys del Club d’Esplai Sa Calatrava són memòria vivificant d’un racó d’aquesta Palma contemporània. Des del primer dia un servidor n’és testimoni partícip de la seva història i la vull contar abans de que se perdi desfeta a l’abocador dels vells temps. Amb prou feines som un club de categoria especial i la nostra trajectòria és d’una transcendència vital que cal posar en valor, com la de tantes entitats de caire voluntari ja desaparegudes o injustament silenciades. Cal idò remuntar-se a finals de la dècada dels vuitanta.

En aquella època la degradació estructural de Sa Calatrava grinyolava pels quatre cantons i la gent un poc poruga la veia com un Bronx palmesà. Una mala fama que tenia més de llegenda urbana que de realitat, doncs també és cert que la vida encara bullia en el barri a escala humana. D’aquí neix, a la par que l’Esplai, el meu poema “Sa Calatrava mon amour”.

SOR GLORIA SUPERSTAR

Sota aquell panorama, una religiosa castellana que nomia Gloria Aleza Polo, i vivia a l’antic col·legi de La Criança del carrer Montision, va tenir la iniciativa de muntar un club d’esplai per atendre les necessitats de la menuda canalla de la zona, donat el risc de marginació que patien molts d’infants quan sortien de l’escola, sobretot els caps de setmana en que se trobaven aperduats sense un local parroquial on poder reunir-se fora de perill. Aquella petita i guerrera monja de Soria aviat rebé l’ajuda d’una colla de seminaristes, capitanejada per Manolo Montero, i aquí és quan me captaren a jo (el fill de l’Amo En Guillem de La Sapiència) que de seguida me vaig implicar en la causa, doncs així hi hauria al manco un calatraví de socarrel entre els fundadors del Club.

Sor Gloria. Club D'esplai sa calatrava.

Sor Gloria. Club D'esplai sa calatrava. / Club d'esplai

L’Esplai volia fer poble dins Sa Calatrava. Proposava socialitzar amb els veïnats i la població infantil a partir d’una revolució domèstica de la creativitat en el camp del temps lliure, la qual aportava un sentit més profund d’aquesta pròpia llibertat. La proclama bàsica era “Més IMAGINACIÓ i no tanta Fantasia Disney”. Per tant no se tractava només d’obrir un centre de trobada i esbarjo on dur a terme activitats lúdiques per pur divertiment, ja que l’Esplai està a les antípodes de l’oci comercial i també és una alternativa a l’educació acadèmica. Tampoc no havia de ser una càtedra de manualitats, ni un calc de la catequesis o les classes de repàs, sinó una mena de port franc com un tallafoc contra la llei de la selva del carrer. 

IMAGINACIÓ VERSUS FANTASIA DISNEY

Els dies previs a la nostra presentació en societat varem fer un passacarrers per la barriada, rodant amb el meu 2 Cavalls tunejat a l’estil flower power, anunciant la bona nova de l’Esplai a cops de clàxon i megàfon. Tots els nins i joves de entre 5 i 17 anys serien benvinguts.

Així és com el dissabte 22 d’abril de 1989 s’inaugurava el Club d’Esplai Sa Calatrava a una planta baixa del carrer Bala Roja, just davant dels pavellons militars del Baluard del Príncep, agombolats per una al·lota jubilosa. Al cap de dos mesos realitzarem el primer campament d’estiu a l’Alberg de Can Josep (Lluc) amb una cinquantena d’inscrits entre nins i monitors, on ja campaven els germans Micky, Marina i Joan Pujol, fills d’En Miquel des Forn de Sa Pelleteria, que llavors han fet cau a l’Esplai com a monitors, directors i excel·lents “monisaurios”. El setembre d’aquell mateix any ens vàrem federar al GDEM (Grups D’Esplai de Mallorca) de l’il·lustre pioner Ramon Serra, i adoptàrem els tres eixos del seu projecte educatiu: Opció Social, Pedagògica i de Fe. Aleshores Sor Gloria dissenyà l’emblemàtic logo del Club i redactàrem un IDEARI, que amb el temps se convertiria en sant i senya de la nostra identitat: "Amar la naturaleza. Ser mejores cada día. Somos un grupo de amigos abierto a los demás. Conocer y amar nuestra barriada. Compartir y respetarnos mutuamente. Somos ciudadanos del mundo. Trabajar por la Paz".

PER L’IDEARI A LA VICTÒRIA

Guiats per aquesta breu desiderata començàrem a polir un inventari de jocs, danses i cançons, tallers i gimcanes, que cada dissabte havien de forjar la nostra manera de fer Esplai, en un moment en que l’assistència mitjana era de 40 nins/es, la majoria d’integració social, com és el cas dels interns que venien de la Llar d’El Temple.

Abans les distraccions extraescolars no eren tan virtuals ni addictives com ara que tothom està enganxat a la bogeria cibernètica. L'harmonia grupal del principi va facilitar la bona marxa de l'Esplai, car tots érem receptius com esponges a l'hora d'aprendre noves tècniques i assolir noves experiències, en paral·lel els cursets de monitors i directors que els membres fundacionals del Club seguíem amb profitosa diligència. (Arribats a aquest punt és important remarcar que el treball en equip és força enriquidor i t'ajuda a fer pinya amb els companys, cosa que no té res a veure amb el gregarisme i el "colegueo", dos vicis molt comuns, totalment incompatibles amb el codi ètic de l'Esplai).

Allà per la tardor de 1990, la polifacètica Sor Gloria, en la seva tasca de docta consiliària (Missionera dels Sagrats Cors per a més inri), s’esplaiava a gust com autora de l’himne del Club, un dels “hits” més corejats del nostre cançoner.

El curs següent, com que anàvem justs de personal, inclús una veïnada del Club, la menorquina Maria del Carme Fernández Quevedo, de 67 anys, va decidir enrolar-se de voluntària al Campament d’Estiu- 91 per recolzar a Sor Gloria en el grup de petits. Aquella dona de caràcter alegre era mumare, que amb la seva actitud humil, feinera i generosa, a més del saber estar envoltant de tanta jovenalla, va meravellar tothom aquella feixuga setmana a La Victòria. El privilegi de compartir mil-i-una anècdotes com aquesta conformen la cadena humana de l’Esplai.

SOM GENT PACÍFICA PERÒ NON GRATA A CA NOSTRA

S’encenia la mítica torxa olímpica del 92 quan ens vérem obligats a abandonar el local de Bala Roja per força major. (Ja sabem que en qualsevol moment se pot rompre el motllo de la programació i les sessions resultants transmutar-se en un curs accelerat d'improvisació sobre la marxa). Per sort poc temps després les autoritats municipals ens reubicaren a un amplíssim local amb doble entrada per la Porta des Camp i la plaça de Santa Fe.

Tot i que en principi la col·laboració de la tan conservadora Associació de Veïns fou summament cordial, no tardàren gaire en veure’ns amb cert recel i desconfiança, com si enlloc d’un club d’esplai s’haguessin estimat més instal·lar una comissaria de la Policia Local. Per altra part els snobs i “culturetas” que aleshores pul·lulaven pel barri mai ens varen prendre seriosament, doncs consideraven que aquest Esplai d’inspiració cristiana no era més que una nova tropa kumbayà.

EL MIRATGE DEL PLA MIRALL

El 1994 l’Ajuntament de Palma ens va desallotjar del seu casal amb l’excusa peregrina de donar aquell espai altres usos més necessaris per a la ciutadania tals com una oficina i vestuari dels agents de l’ORA o un descuidat magatzem de restes arqueològiques. Aquí posarem el crit en el cel, però les institucions, tan esclaves de la normativa i malaltes de burocràcia, ens varen menysprear. Un cop baix que mos va fer entendre la importància del concepte ESPLAI des d’un mode zen, on el SER reina molt per damunt del TENIR. Tant de bo, que no vàrem caure en el desànim, puig ja estàvem foguejats amb l’art d’improvitzar.

Eren temps de P.E.R.I. i Pla Mirall, dos "matabarris" demolidors, que amb l'afany mercantilista de rehabilitar cases i edificis en runes, executaven una reforma global del casc antic a costa de la seva deshumanització. Per obra i desgràcia d'aquella deriva monumental els veïnats de tota la vida quedàvem sentenciats, doncs se destruïa el teixit social i la gentrificació estava servida en el cor de la metròpoli.

FORA LOCAL TAMBÉ HI HA ESPLAI

Val a dir que estant en el carrer sense local ni per guardar el material (que jo tenia acaramullat per dins ca meva) no varem deixar de fer Esplai ni un sol dia, amb el Parc de la Mar i Dalt Murada com a principal terrenys de joc, endemés d’una marató d’excursions i acampades com un “tour de force” que curtir de valent. Ah, la pura màgia de les acampades a Lluc amb les tendes iglús i canadenques plantades als peus de la Moreneta, i el ritual de la torrada a la nit, amb rotlada devora el foc que esdevenia tota una experiència iniciàtica a l’escalfor de les guitarres.

Al bell mig d’aquelles aventures, un jove seminarista llucmajorer s’incorporava a l’Esplai, calçat amb botes de muntanya i dient una màxima que ens ha marcat per sempre: “Perquè ho hem de fer fàcil si ho podem fer difícil?”. Era el festós Toni Vadell, un guitarrista d’aura divina, que ens va dur a descubrir la Serra de Tramuntana per fer-nos prendre consciència del paradís terrenal que és Mallorca.

L’entusiasme del grup no va defallir en cap moment durant aquell any i mig de recés a l’intempèrie, fins que el bisbat ens va cedir l’actual local del carrer Calders (a la mateixa illeta de la Casa de l’Església), per gentilesa i bon manament de Don Teodor Úbeda. 

SA CALATRAVA NO SENSE EL MEU CLUB

El curs 95/ 96, amb la tranquil·litat que suposa dispondre d'un casal on "tocar mare", el Club d'Esplai se posava a les piles del coratge i recuperava el ritme amb l'Ideari com estàndard, però ja s'havia d'autogestionar amb minses quotes d'inscripció, donatius particulars (mercadets, desfilades de models pro-campament, etc.) i doblers de la nostra butxaca, per no dependre de les maleïdes subvencions. Tal circumstància va coincidir amb l'acollida puntual de nins de Son Banya, derivats per Serveis Socials, a més d'altres xitxarel·los tutelats en els Pisos del Pare Montalvo i els incondicionals "templaris". Les portes del Club també s'obriren a voluntariosos usuaris del Projecte Home en "pràctiques de monitors" com a complement de la seva teràpia de reinserció, el que fou una col·laboració magnífica.

Fent camí més enllà de les dinàmiques d’un típic dissabte d’esplai, que sempre era una caixa de sorpreses d’on sortia un personatge estrafolari que ens proposava reptes surreals, el tarannà del nostre Esplai prenia la forma d’un podi de fites extraordinàries: Cercaviles, Betlem Vivent i Festa d’Aniversari. 

CERCAVILES, BETLEM VIVENT I FESTA D’ANIVERSARIS

Encara ara encetam el curs amb un Cercaviles de shows itinerants per punts neuràlgics del centre de Ciutat, com les escales de La Seu, el Banc des Vagos de Cort i la plaça de Santa Eulàlia, entre llonguets i turistes astorats que s’engresquen darrere la truiosa comitiva. (Que alci la mà qui no s’hagi embullat mai gesticulant amb el cant centrifugat d’un “paraparapa”). A mitjans desembre, nins i monitors protagonitzam una funció teatral la mar d’entretenguda, tot representant, el naixement del Nin Jesús a la manera d’un Betlem Vivent musical que s’amenitza amb un popurri de nadales de Molts d’Anys i una xocolatada de germanor (que mon pare preparava amb molta cura a la cuina del Seminari, fins i tot quan ja tenia més de 90 anys).

El gran dia que completa aquest triangle d’honor és quan celebram la nostra Festa d’Aniversari, en el mes d’abril o maig, des d’un cadafal que engalana la plaça de Sant Jeroni, on presentam un espectacle familiar d’actuacions interactives a càrrec dels quasi 300 amics del Club, i com a cloenda una pamboliada benèfica oberta a tothom.

El marge d'aquestes cites obligades, igualment a juliol solem organitzar els jocs infantils i populars de les Festes patronals de Sant Cristòfol a Sa Calatrava. També d'any en any hem participat activament a Sa Trobada dels Esplais, Mostra de la Cançó, la Cosa Jove, Diada de Tècniques, cursos de formació, assemblees del GDEM o aquelles sonades festes de monitors a Binicanella.

CAMPAMENT D’ESTIU

Un món apart és el Campament d’Estiu, que ve a ser la recompensa de final de curs. La crida del bosc que ens connecta amb la natura d’allò que anomenam un marc incomparable a vorera de mar. Posem que parl del Campament de La Victòria, el paratge ideal on passam una setmana sencera de convivència entre les tendes de campanya, tot creant una atmosfera fabulosa des d’una temàtica concreta capaç de motivar a la intrèpida legió d’acampats. Potser un Viatge en el Temps, els Jocs Olímpics o la vida i costums dels Indis Americans alguns dels temes s’usen com a fil conductor de les activitats, on el plat fort són les vetlades com les diferents versions de “¿Quien hace reir a la princesa?” o aquella tan recurrent del “Camarote de los Hermanos Marx”. Per anar bé, al tercer dia qui més qui manco ja s’ha escanyat la veu. (Deu ser per això que duim la farmaciola plena de caramel·los d’eucaliptol).

Tot i que el moment culminant del Campament és quan pujam a Sa Talaia amb només lo bàsic dins la motxilla (cantimplora, sac de dormir i esterilla o kimbo), capell posat i suant la camiseta del Club, que se se t’aferra com una segona pell, fins que coronam el cim. A dalt de tot, cantam a cor obert com si no hi hagués un demà, i feim un bivac “a la belle étoile”, gairebé fregant la lluna amb la punta del nas, amb l’objectiu d’aixecar-nos a trenc d’auba i contemplar una sortida de sol irrepetible. Una vivència atàvica tan forta que ens lliga a la nostra essència mediterrània per pur romanticisme.

Digne de recordar és aquell estiu de 2001 en que l’assenyat mestre Rafa Cárdeno ens va embarcar de campament rumb a Cala Jondal d’Eivissa, amb una etapa reina de cicloturisme per Formentera amb 120 criatures. Al cap i a la fi tot en conjunt és un entrenament per a la vida, doncs sempre deim que el Campament comença quan tornam a casa, en la mesura en que som capaços de traslladar el noble esperit campamental a la societat de l’entorn.

REFLEXIÓ SOSTINGUDA EN EL RACÓ DE PENSAR I EXISTIR DES DE LA RESISTÈNCIA

Palma no treu cap enlloc en el 2024; sembla estar de rota batuda. Tanta eufòria turistica ens farà morir d’èxit. A l’Esplai resistim aquest desencant amb elegància, tot ballant la polka del “tacón punta” en bucle com si fóssim l’orquestra del Titanic, doncs ara més que mai tenim el deure de reivindicar el nostre llegat.

El Club d’Esplai funciona des de 1989 perquè mantén viva la il·lusió de la primera anyada, no tant innocent ni dispersa. Som Esplai, som esperança i allà onsevulla plantam la bandera naïf del Club i la feim onejar al vent.

Il·lusos de nosaltres que ara fa set lustres teníem fusta de Peter Pan, i creiem que l’Esplai era un arma carregada de futur, una taula de salvació que podia evitar el naufragi d’aquella societat tòxica a les portes del segon mil·lenni. Però són temps difícils per la utopia a un barri on ja no hi ha nins. Ara xerr per jo que duc més de mitja vida a la cresta de Puff, el drac màgic. En certa manera he assumit el rol d’animador i me sent hereu d’aquells moments de silenci, reflexió i pregària de quan Sor Gloria ens instruia abans de les activitats.

Adesiara me top pel carrer amb cares conegudes que m’aturen i recorden amb gratitud aquells meravellosos anys en que vaig ser monitor seu quan eren petits. Alguns, que ara impulsen projectes de cooperació en el Tercer Món, estan convençuts que varen gestar la seva vocació cantant amb noltros “Mil milions d’estrelles”, mentre que d’altres simplement reconeixen que gràcies a l’Esplai no varen caure en la droga i la delinqüència.

L’ALEGRIA DE JUGAR ENS FARÀ LLIURES

Si a dia d'avui la humanitat encara no ha passat per ull és perquè sempre hi ha un club d'esplai a tir de pedra repartint alegria. Poca broma aquest gest tan xic d'alegrar-te la vida perquè sí, i és que la rialla d'un nin és la pedra angular que sosté el pes mort de l'espècie.

Els nins són persones íntegres; no éssers inferiors a qui l'adult mira amb condescendència per damunt l'espatla. Podem estar segurs que els monitors d'esplai som referents per ell i això comporta una gran responsabilitat, com se sol dir dels superherois. Per molta dedicació que professem envers aquests alevins d'home i dona, el tòpic mos ensenya que mai no donarem tant com el que hem rebut.

La cultura de l'Esplai es manifesta poc reconeguda i no hauria de ser una qüestió menor. L'Esplai crea lligams com una font d'energia social que ens convida a prendre part a l'hora de construir un món millor, més just i solidari, ja que fomenta l'esperit crític de cada individu, sempre i quan volguem pensar, sentir i actuar en conseqüència. Aquesta és l'actitud que escampa la llavor de l'Ideari per tot arreu, a través de les petjades d'aquells que han passat pel Club en alguna etapa de la seva vida i s'han banyat a la font de la placeta, el kilòmetre 0 de la nostra història. Pentura no pecam d'originalitat i tot plegat pot parèixer un enfilall de llocs comuns, però hem de tenir en compte que els infants sempre van de cara, doncs encara no estan de tornada de res.

Els monitors d'esplai que aguanten el tipo fins una edat respectable són "raras avis". De cada vegada és més complicat trobar monitors o voluntaris competents que estiguin per la labor. Amb tanta oferta d'oci alienant i remunerada la crisi de compromís és una constant. Tanta sort que l'etern femení consolida el Club com una pedrera natural de futurs educadors del lleure, la gran majoria amb nom de dona. Sembla idò que de moment hi ha relleu generacional entre les noves quintes d'aquest voluntariat millennial, que avui sorgeix d'entre les xarxes amb ganes d'innovar i tirar del carro, actualment a l'empar de la Fundació Pere Tarrés. Són tantes les persones que han aportat llur granet d'arena a l'Esplai al llarg d'aquests 35 anys que la llista d'agraïments seria infinita. Com deia Sor Gloria: "Tú haces Club!".