Opinión

9J: fracàs o renaixença?

Després de la nit electoral d’aquest passat diumenge, aquesta és la sensació que a hom li queda:la d’una certa sensació de fracàs. Si més no, d’angoixa mal païda. Els resultats, a nivell europeu, són eloqüents: les forces polítiques que pugen amb més força són les trumpistes. Les antieuropeistes. Aquelles que volen acabar amb la idea d’una Unió Europea, però que mentrestant va cobrant d’ella. La coherència, què difícil de mantenir és a vegades. L’europeisme «clàssic» s’ha aguantat per relativament poc. El proper Parlament Europeu pot ser escenari de pactes fins ara inaudits, o com a mínim impensables: la majoria qualificada ( tres cinquenes parts de la cambra ) queda lluny de l’abast de les forces moderades i dites «de seny». Alerta amb les negociacions pressupostàries o la nova Política Agrària Comuna, la PAC. Que, no ho hem d’oblidar, ha estat un dels fàcils objectius dels partits d’extrema dreta continentals. Durant la nit electoral, els experts vaticinaven una major presencialitat dels parlamentaris en les votacions, si no es volia entrar en poc recomanables episodis de bucles polítics. Pensant-ho fredament: una mica vergonyós, haver d’escoltar tal comentari. Pot arribar a donar una idea de la qualitat del compromís en segons qui. Pel que es veu, més interessats en les dietes parlamentàries que en una Europa unida. Més armes - i aquestes objectivables - per l’extrema dreta. Preocupant.

Serà molt interessant el pes dels nouvinguts a l’edifici Louise Weiss - seu del Parlament Europeu a Estrasburg - en l’habitual ball de noms per ocupar els molt ben remunerats càrrecs de gestió continental. Ritual que començarà en breu, essent una de les clàssiques dianes dels euroescèptics: sempre l’han titllat de maniobra a l’esquena del ciutadà i no sempre respectant la voluntat popular. Amb retribucions - sempre seguint el relat populista, avui ja no minoritari a Europa - quasi obscenes.

Una altra raó per explicar el daltabaix de l’europeisme «avant la lettre» ha estat la comunicació emprada. La retòrica buida - massa habitual als fòrums internacionals, per altra banda - ja no és útil. Com tampoc que un candidat presenti un «currículum vitae» impecable, parli correctament i vesteixi bé. Els partits d’avui en dia han de ser proactius amb la societat. Estar al dia del que preocupa els seus votants. De no interactuar amb el seu electorat tota la legislatura ( no només durant la campanya electoral, habitual error dels aparells polítics ), pot acabar sortint un «Se Acabó La Fiesta» qualsevol…i ensenyar la porta de sortida a qui sigui.

Més: les formacions polítiques haurien d’entendre que, majoritàriament, el seu futur basarà en dues armes: coherència i Internet. També, que la societat de principis del S.XXI és la de les Xarxes Socials. Ja no és aquella de la Transició, on es guanyava segons la qualitat dels entrepans que s’oferien als «meetings». Els avui escarmentats guanyadors haurien de reflexionar molt bé els motius pels quals el votant ha castigat la seva inconsistència ideològica.

La qüestió és si els teòrics de l’europeisme prenen nota. Del perquè es varen arribar a donar els resultats de diumenge. Serà interessant saber si es comença a fer algun exercici d’ autocrítica potent al no ja si de l’UE, sinó al dels partits considerats «de fiar». No serveix citar les figures d’Steve Bannon i el cardenal Raymond Burke com a innegables «influencers» a la política europea dels darrers deu anys.

Una de les primeres coses que s’ensenyen a les escoles de negocis és que «la no autocrítica és la primera passa cap a la desaparició de qualsevol empresa». La dita, però, és aplicable al món polític. Per ara, la classe política europea està complint aquest proverbi a perfecció. I els deixebles de Pat Buchanan o Jean Marie Le-Pen o Nigel Farage se n’han adonat. Les victòries dels Germans Italians o de l’Agrupació Nacional francesa són una mostra de que no tothom a Europa és europeista. Ni creu en Brussel·les o en els seus massa vegades llunyans polítics. Ni - òbviament - en els seus jocs per aconseguir quins sous.

Potser estem davant la primera passa d’un des de fa molts d’anys anunciat fracàs. Però - siguem optimistes - també ens podríem trobar als inicis de la renaixença de la classe política. En la que es prioritzarà el sentit del deure, la coherència i el contacte amb els electors per damunt dels interessos personals i/o econòmics.

Suscríbete para seguir leyendo