Opinión | Tribuna

Capacitat de càrrega turística

ALa presidenta del Govern, Marga Prohens, y los consellers reunidos en Consell de Govern.

ALa presidenta del Govern, Marga Prohens, y los consellers reunidos en Consell de Govern. / Isaac Buj - Europa Press

L’expressió capacitat de càrrega està lligada als temes de medi ambient, de sostenibilitat i sobretot és aplicat al turisme per mesurar la seva qualitat, capacitat d’acollida, l’alerta a declivi, saturació, competències sectorials, minva de qualitat de vida dels residents, eliminació o esgotament de recursos tangibles i intangibles. És clar i lògic que aquests llindars s’haurien de tenir en compte dins la prospectiva de tota planificació de l’ordenació de l’oferta turística per detectar la possible desviació de la implementació prevista i tenir mesures correctores. Aquest no ha estat el cas del turisme que tenim, que ha evolucionat sempre sense ordre ni control fins arribar a destruir-se ell mateix. La gestió del nostre turisme ha estat el gran fracàs polític, de tots els partits que en el seu moment n’han tengut la responsabilitat directa (sens dubte el PP se’n du la doma, sobretot a la dècada dels 80). Els residents també en som responsables per haver-ho permès, ja que tenim l’obligació d’exigir quin i quant en volem. La gestió real sempre l’han marcada els operadors turístics, hotelers, i empresaris de llurs productes i activitats econòmiques.

La capacitat de càrrega aplicada al sistema turístic indica quan comença la congestió i els estrangulaments en el seu desenvolupament. Fa referència al nombre màxim de turistes i petjada poblacional que poden esser acomodats a una destinació o espai concret turístics sense que aquest perdi la qualitat turística marcada. Per establir aquest llindar o llistó s’han de tenir en compte totes les variables a utilitzar com a factors indicadors i limitadors del sòtil de creixement. Els més utilitzats són: volum de turistes per unitat de temps, densitat de turistes per hectàrea o relació percentual dels turistes amb els residents; capacitat de càrrega física en relació amb el llindar on comencen a aparèixer problemes ambientals; capacitat de càrrega econòmica, entesa com el límit fins on es poden integrar les activitats turístiques sense que quedin desplaçades la resta d’activitats sectorials o quan hi ha un desequilibri intersectorial; esgotaments de recursos naturals, perill per als recursos culturals, patrimonials, d’identitat (tangibles i intangibles); capacitat de càrrega social com a límit fins on la població local tolera el turisme o els turistes se suporten entre ells; capacitat de càrrega psicològica o de percepció quan la saturació fa que els turistes cerquin destinacions alternatives (actualment i de manera conjuntural fa que, dissortadament, situacions bèl·liques no descongestionin en part la nostra). L’Organització Mundial del Turisme defineix la capacitat de càrrega com «el nombre màxim de persones que poden visitar a la vegada un espai turístic sense deteriorar el medi físic, econòmic i sociocultural, sense reduir de manera inacceptable la qualitat de l’experiència dels visitants»

Segons la classificació que fa Doxey del seu famós model IRRIDEX, sobre les etapes de la percepció dels residents, després de les d’eufòria i d’apatia fa estona que ja hem arribat a les d’irritació i antagonisme que és quan entren en acció els fenòmens de saturació i la població local ja no és suficient per abastir les activitats i negocis del turisme. L’Administració tracta de solucionar el problema augmentant les infraestructures ja que no vol fer decréixer la petjada. El malestar és general. El turista és el «culpable» (cosa repetida però no certa) de tots els mals del creixement desordenat. El creixement però no s’atura.

El Govern actual, fa un any va envestir, amb arrancada de cavall i prepotència que farien una gran gestió d’explotar l’èxit turístic que arribava, menyspreant i criticant furiosament a tots els que apuntàvem i anunciàvem l’arribada de sobresaturació amb la gestió que duien. Ara el desgavell ja hi és. Fan culpable de tot als vuit anys de gestió turística de les dues legislatures anteriors. Si bé és cert que foren desencertades, encara tenguérem la sort que no governàs el PP, que per estadística d’experiències consumades de segur hagués estat pitjor.

Amb l’evidència de la sobresaturació que ja ens ha començat a ofegar abans d’arribar l’estiu i just la recent macro manifestació de la població resident en contra de la perillosa gestió de cada vegada més insostenible, han hagut de recular i reconèixer que anaven errats i s’havia de limitar el creixement. Deia Margarita Prohens que no vol sentir parlar de decréixer, que no li basten les percepcions evidents, que necessita dades objectives que indiquin tècnicament si hi ha o no sobresaturació. Durant el govern Cañellas ja es va fer un estudi tècnic i seriós de quins són els límits que marquen els factors de capacitat d’acollida, sostenibilitat i qualitat turística a cada una de les 37 àrees o zones turístiques de Mallorca i moltes ja s’havien passat i s’havien de corregir (Pla d’Ordenació de l’Oferta Turística del conseller Cladera). Però res es va complir.

Ha quedat demostrat que, en tema de turisme, l’actual Govern ha perdut el nord, va desorientat i despistat, sense criteri clar i ple de contradiccions. Sembla que vol fer un téntol o treva d’aturada per esmortir anunciades pròximes manifestacions. Si hem superat ja els límits de capacitat de càrrega no és suficient anunciar una minsa reducció de potencials fictícies places reglades, que no són el principal problema i que sí ho és l’arribada incontrolada de visitants i el preocupant augment poblacional. L’única solució és DECRÉIXER i està ben clar que els que ho poden aconseguir són els ciutadans, com salvaren es Trenc, Dragonera, sa Canova, Punta de n’Amer, ...