Opinión

La Jerusalem de tots els temps

Estudiantes de la UIB acampados por Palestina

Estudiantes de la UIB acampados por Palestina / DM

Com deia el poeta jueu Yehudà ha-Leví, nascut a Tudela, el meu cor és a Orient, però estic en els confins d’Occident. Independentment de com es vagin desenvolupant els esdeveniments del que està passant aquests últims mesos a la Franja de Gaza, la unitat i la fortalesa que ha demostrat el poble palestí està per damunt de totes les desavinences i incoherències que ha provocat Hamàs i l’Autoritat Palestina. El meu cor i la meva ment estan a Orient, encara que visqui a Occident. Per fi, una satisfacció, baldament efímera i fluctuant, el reconeixement de Palestina com a Estat per Espanya, Irlanda i Noruega, que ha obert novament el debat de les fronteres, perquè el president espanyol ha parlat que Palestina és viable amb les fronteres de 1967 i Jerusalem Est com a capital. Fins fa poc és això mateix el que es deia també des d’Israel —llevat de Jerusalem— en les diferents ocasions que han iniciat el procés de pau sense mai aconseguir-lo per manca de voluntat o perquè realment no estaven convençuts; però sempre sota una condició: quedaven exclosos els esdeveniments de 1948, que les autoritats palestines sempre incloïen dins de les negociacions. En la guerra dels Sis Dies, Israel es va fer seu una part del territori palestí i varen néixer els Territoris Ocupats (el Sinaí, els alts del Golan, Jerusalem Est, Gaza i Cisjordània), afegint noves divisions i noves fronteres amb el temps, fent que cada vegada hi hagi menys territori pels palestins i més per a Israel. Propi del colonialisme d’ocupació. Què va succeir en el 1948? Per a Israel fou la guerra de la Independència i de la supervivència, mentre que pels palestins fou la Nakba (el gran desastre). S’esdevingué pròpiament una «neteja ètnica» com la que estan fent avui —de la qual tenim filmacions dia per dia i hora per hora—, un munt de pobles foren destruïts i una multitud de desplaçats foren obligats a deixar llurs cases sense cap mena de recursos i fugir cap a altres indrets, àdhuc fora de Palestina, com el Líban i Jordània. La nova historiografia israeliana és conscient d’això, més encara una vegada desclassificats alguns arxius militars de l’època i que transcriuen la veracitat del que va passar, malgrat que sovint persisteixen posicions ideològiques que no accepten tals fets. Ens trobem amb l’afer de Tantura, entre altres, on foren assassinades unes dues-centes persones per les tropes de la Brigada Alexandroni i els seus cossos llançats en fosses comunes o escampats per diversos indrets. La Guerra Civil Espanyola té un bon currículum en aquestes tàctiques. Quan això va sortir a la llum, una gran part de l’opinió pública no va donar crèdit a aquestes notícies. Però el temps ha donat la raó a les investigacions fetes per Teddy Katz, malgrat que el varen desacreditar de totes les maneres possibles i ho va passar realment malament a causa de les tensions a què va ser sotmès per la premsa i les autoritats. Fins i tot, un dels historiadors més reticents a acceptar aquestes atrocitats, com Benny Morris, va haver d’assumir-les finalment com un fet real. Israel no vol saber res del que va succeir el 1948, l’ha esborrat de la seva memòria, mentre que els palestins el recorden contínuament, i volen que sigui inclòs com un dels temes que s’han de posar damunt la taula en qualsevol procés de pau, ja que foren expulsats i expropiats de les seves terres quan s’esdevingué l’Estat d’Israel, que els pertanyia de dret. Les diverses Resolucions de l’ONU se centren també a partir de 1967. Jerusalem, en canvi, és un tema a part, sempre s’ha intentat negociar de manera independent, és la nineta dels ulls de tantes identitats contrastades. Jerusalem sempre ha tingut quelcom fascinant i enlluernador, ha estat molt present entre les religions abrahàmiques, que la consideren la ciutat santa. Ja la monja pelegrina Egèria ens narra el seu viatge a Jerusalem allà cap al segle IV de l’era comuna. Però a més d’una literatura cristiana sobre els pelegrinatges cap a Jerusalem a la recerca del jo més íntim, existeix també una literatura hebrea i una altra musulmana, autèntics manuals d’inspiració vívida. Hi ha hagut tantes històries sobre Jerusalem, han passat tants de personatges importants que necessitaríem infinitat de pàgines per a explicar-lo. L’historiador Franco Cardini va dir que començava a pensar que havia tingut raó aquell pelegrí mort d’amor en el Calvari amb les lletres JHS, gravades en el cor, o com tenien raó altres persones que la ciutat que hom cercava era, en realitat, la nostra Hierusalem interior i tal vegada, descobrim que és també la ciutat que «mata els profetes». Des de l’hort de les Oliveres, a l’altra banda de la vall del Cedró, es pot contemplar ben bé Jerusalem. La visió d’aquestes pedres, muralles, colls, que durant segles han estat un mirall en el transcurs del temps que reflecteixen el nostre mateix esperit. La Jerusalem que sempre imaginem és plena de sacerdots, de rabins, d’ulemes, soldats, d’agents camuflats, de periodistes, d’estudiosos, d’universitaris, de venedors, de terroristes, de borratxos, drogaddictes i sense sostres, però també és ben cert, que la ciutat transmet gràcia, compassió i solidaritat. Aquesta no és una ciutat —deia un dels personatges d’Amos Oz, a El meu Mikhael—, és una il·lusió, àdhuc fa la impressió que la ciutat no existeix. El fet és que no és una ciutat: és la de cadascú de nosaltres, que a vegades ens il·lusiona i altres ens fa desesperar, a vegades sembla irreal i d’altres, inútil. La nostra aventura interior, el nostre etern viatge, la nostra vera croada, és la conquesta d’un sentit que ens dona vida. Aquesta és la Jerusalem de la qual tenim necessitat, a la qual aspirem.