Massificació: cap sorpresa, siguem sincers

«Massificació» és «aquell procés en que quelcom es fa massiu, quan abans no ho era». (Diccionario de Conceptos.RAE).

Per sorpresa de la benestant classe política nacional, els votants de l’Espanya costanera i capitalina comencen a ser conscients de la seva realitat. Les mancances d’unes zones poc menys que inabastables pel seu nivell de vida i preu de la vivenda han evidenciat una desafecció creixent envers l’abans desitjat sector turístic.

Vagi aquest article per intentar desxifrar algunes de les claus que ens han fet arribar a aquesta situació.

I. Geografia Humana. Des de fa aproximadament un mig segle la propensió és la del buidatge rural. En favor de les grans capitals i les benignes zones de costa. Les quals s’haguessin - de fet, s’han - superpoblat. Amb o sense turisme, amb creuers o sense ells. Economistes, geògrafs i demògrafs fa temps que ho alerten. En repetides ocasions i fòrums, han exposat del que podria passar si no s’adoptaven mesures valentes. Molt abans que els urbanites costaners ho fessin a la via pública.

II. Política distributiva. El territori nacional que no ha donat ministres o empresaris brillants de manera periòdica, sol haver quedat oblidat en quan a noves despeses estatals. En canvi, l’àrea que ha tingut una burgesia més cohesionada, pot haver estat més afavorida. Malgrat no tenir massa poder polític.

III. Geografia Econòmica. Les indústries necessiten cada vegada més una logística fàcil en quan a les exportacions. Per tant, grans pols urbans s’albiren als extrems de Sepaharad. Amb centenars de milers d’Ha rurals interiors, cada vegada més en mans de fons, que solen automatitzar moltes de les seves feines. Més gent expulsada cap a les urbs, més desigualtat.

IV. Recursos: Espanya no compta amb uns grans recursos de tipus biològics propis. Tampoc disposa d’una via de comunicació natural. La seva disposició muntanyosa complica a la vegada una òptima explotació agrícola. Agricultura que, a la vegada, es veu dificultada per la manca de precipitacions.

V. Retràs econòmic. Per raons polítiques, el país ha duit un retràs econòmic molt important envers els nostres veïns europeus. El fanatisme religiós d’algun dels seus monarques (així com la seva manifesta ineptitud i mal·leabilitat), varen portar repetides vegades el país a la quasi bancarrota. La benedicció del turisme de masses per part de Manuel Fraga Iribarne o la Llei del Sòl de José María Aznar són hereves d’aquest atàvic sentiment d’inferioritat i de voler recuperar el temps perdut el més aviat possible.

VI. Unió Europea. Els Fons Europeus pel Desenvolupament i Reestructuració que abundantment rebé Espanya durant més d’una dècada varen servir per a emfatitzar en una idea: la de país d’AVE, però amb grans desigualtats econòmiques a nivell intern. Poca gent va preveure els efectes demogràfics del Tractat de Schengen. Dels desordres en quan a mobilitat que podria suposar entre els seus països subscriptors, afavorits pels nous avenços tecnològics i legislacions laborals: la irrupció del teletreball o la figura dels «nòmades digitals» han acabat de fer esclatar una bombolla prou inflada. A les Illes Åland, es demanen cinc anys de residència per a poder comprar un actiu immobiliari. És una possibilitat que mereix ser estudiada. Dependrà de la sensibilitat dels polítics espanyols ( molt particularment, canaris i balears) envers l’evident tensió immobiliària que vivim.

VII. Turisme: culpable o víctima? Aquesta seria la pregunta. Si les diferents «Meses contra la Massificació» que s’han organitzat ( i pagat ) al llarg del país fossin mínimament objectives, podrien arribar a una conclusió: la indústria que majors conseqüències negatives podria rebre pels efectes de la massificació podria ser justament la turística. Els «Tour Operadors» solen ser de natural conservadors. No seria d’estranyar que, en dues destinacions molt concretes ( els dos arxipèlags ) es poguessin veure modificacions en les tendències de reserves cara a les properes dues temporades.

VIII. Població: damnificada o executora? En la mateixa línia del punt VII, queda la població local. Balears, canaris, catalans, andalusos, fins i tot manxecs…tots sabien els perills en què incorrien acceptant, promocionant i vivint del Turisme Vacacional. Algú està cobrant desenes ( si no centenars) de milions d’euros anuals en aquest concepte a tot el país. Fins arribar on som, ha estat un procés llarg en el temps: ara no es pot fingir sorpresa. L’anomenada «economia col·laborativa» pot haver esdevingut «necessària col·laboradora» en el procés de massificació que actualment viu una part no petita d’Espanya. I molts han callat. Fins ara.

IX. No és anti creuerisme, és ecologia. Barcelona guia la pauta: l’alcalde Jaume Collboni ja ha donat ordre de reduir les zones d’atracament pels grans transatlàntics. Com Venècia, Dubrovnik i fins tot la conservadora Londres. Potser la solució passa per donar la benvinguda als creuers de luxe - normalment antics mercants reconvertits en iots d’un parell de centenar de camarots - i renunciar a l’atracament de dinosaures de la mar. En aquest cas, no es tracta «d’anar en contra de», sinó «d’anar en favor de». En aquest cas, d’una major conscienciació ecològica.

Hi han altres variables. Per raons d’espai, és impossible mencionar-les totes. Però vagi aquest escrit per entendre que la saturació no surt d’un dia per l’altre: és un llarg procés. Iniciat fa dècades, «descobert» ara.