1 de març i autonomia: il·lusió front a la involució

Quan complim 41 anys de l’aprovació de l’Estatut d’autonomia, desapareix una de les figures cabdals de la Transició a les Illes Balears, el pas relativament pacífic de la darrera dictadura feixista d’Europa a un sistema polític democràtic homologable als de la resta del continent. Es sol considerar que la Transició culmina amb l’aprovació de la Constitució el 1978 però també que arriba fins la victòria del PSOE el 1982. En tot cas, la victòria socialista i formació del primer govern progressista des de 1936 van ser la prova de que el sistema era fort i garantia la continuïtat d’una democràcia que res tenia a veure amb el règim anterior. Albertí va ser protagonista d’aquella època a Balears perquè liderava el partit polític que la va protagonitzar, la UCD: va estar a les Corts constituents, presidí l’ens pre-autonòmic, el Consell General Interinsular i el 1983 es convertiria en el primer President del Consell Insular de Mallorca ja elegit segons l’Estatut d’Autonomia. El 1983 podríem donar per culminada la Transició a les Balears si entenem que va ser un procés no només per dur un sistema democràtic a la nostra terra sinó per establir les primeres institucions d’autogovern de la nostra història democràtica.

El 1983 és un any clau per entendre qui som avui els habitants d’aquesta terra. El que som i com som ha estat marcat pels grans esdeveniments mundials i estatals des de 1983 però també del que ha succeït gràcies a l’Estatut. Tenir el poder de decisió aprop de les dificultats de la societat balear, compartint esperances i anhels, no té punt de comparació amb fer arribar aquestes a un poder central que decideix si prioritza o no. Salut, educació, serveis socials, infraestructures, són temes que es decideixen a Balears, i abans es prenien a centenars de quilòmetres. La societat civil s’ha mobilitzat per influir en aquestes decisions, pel medi ambient, la cultura, la llengua o el sistema educatiu. La societat possiblement no s’hagués mobilitzat com ho ha fet si no tengués capacitat d’influir a les institucions autonòmiques.

Aquesta reflexió ens fa entendre la importància del fet que el 1983 s’aprovàs una llei que ens permet prendre les decisions aquí i per això ens ha permès marcar la direcció cap a on volíem anar. És un exercici de política ficció pensar com serien les Balears sense 40 anys d’autogovern: seguiríem amb un únic hospital per a tot el territori? En quina situació es trobaria l’ensenyament de la nostra llengua? Hauria desaparegut del tot el tren a Mallorca? Quina política territorial s’hagués marcat des d’un despatx a Madrid? Podem pensar que és absurd allunyar de noltros com a país, com a societat, la capacitat d’influir sobre el que ens afecta directament: la salut, l’educació, l’atenció a la dependència o el transport públic. Però hi ha gent per a la que no és tan absurd. Tal com està constituït l’ordenament jurídic espanyol és possible retallar competències, limitar l’autogovern, perdre autonomia, de fet hi ha partits polítics que ho diuen obertament: retornar a un sistema centralista, o com a mínim més centralista que l’actual. És el camí de la involució. L’autonomia aconseguida el 1983 pot ser limitada o imperfecta ens ha permès convertir-nos en el país que som ara, i no tenc cap dubte que som una societat millor que si no haguéssim pogut prendre les decisions des d’aquí, sentint aprop esperances, il·lusions i decepcions del poble de les Illes Balears. Si a aquest concepte afegim la idea de de fer unió per les qüestions que superen la capacitat d’un territori arribarem al que és l’ideal federal. Sense anar tan lluny, 41 anys després, en un context en que la involució s’obri pas en l’agenda política, hem de reivindicar l’autonomia amb la mateixa il·lusió que hi varen depositar els impulsors de l’autogovern, com Albertí i tants altres, reconeixent tot allò de bò que ens ha duit, per a que ens serveixi per recordar cada dia al conjunt de la ciutadania que l’autogovern val la pena i ens ha permès ser un país millor.