Renovació: i si no hi hagués relleu?

«Anar donant consells tenint ses cases que cauen» (Costumari popular, que critica el qui s’ocupa més de les coses dels altres que de les pròpies).

Deia Joan Riera en el seu darrer article Armengol necessita successor per a 2027 que Francina Armengol i Socias ha de tenir visió de futur, ser generosa envers els seus companys i companyes de partit, sentit de la perspectiva i dimitir com a Secretària General del PSIB. Fer com recentment ha fet Ximo Francesc Puig i Ferrer al PSPV-PSOE: una passa al costat. Donar pas a altres maneres de fer.

Ara bé, la pregunta és la següent: per qui? Potser l’actual Presidenta del Congrès dels Diputats no s’atreveix a donar la passa no per egoisme. Sinó per la constatable absència d’un relleu de nivell. De garanties. Algú realment competitiu. Que sàpiga connectar amb l’ànima dels illencs com ho ha fet ella. Una cosa és fer-ho amb la militància. I l’altra, amb el votant. Són dos conceptes ben diferents. Tenir una trobada amb simpatitzants - ambient distès, preguntes poc compromeses, etcètera - o trepitjar carrer són concepcions polítiques quasi oposades. En la primera, amb l’ajuda de l’anomenat «aparell» no són pocs i poques els que se’n surten sense massa dificultats. En la segona, cal ser de caràcter proactiu, ràpid de reflexes, seductor, empàtic… en definitiva, un/a candidat/a amb «feeling». Que generi il·lusió. La inquera ho sap perfectament. De la mateixa manera que coneix molt bé quants dels seus poden acomplir el segon perfil. Si és que de veritat així és. Continuarà.

Ara bé: el cert és que cal una necessària regenació política. Tant de lideratges com de llistes (no tan sols les del PSIB, per altra banda): probablement la ciutadania ho agrairia. Perqué la «sindrome de la cara coneguda» és alarmant a molts dels nostres Ajuntaments, Consells i Parlament. Sense anar més lluny: en acabar aquesta legislatura, farà setze anys que Margalida Prohens i Rigo cobrarà un sou públic per elecció popular. Per no parlar de la incombustible Maria Salom i Coll, des del 1991 a la cosa pública. O la molt afable Catalina Cirer i Adrover: des del 1993 en la mateixa situació. Sebastià Serra i Busquets o Antoni Diéguez Seguí - fins no fa molt, considerats exemples de supervivència política - han quedat fora de joc al costat de les anteriorment citades.

Cal un canvi. Aixecar un determinat tap generacional. Aquell que protagonitzen els nascuts entre el 1965 i el 1972. Incorporats molt joves en política. I que ara, encara en un bon estat físic i en la seva plenitud mental, es troben amortitzats pel sistema. I ara, què? És la pregunta que cap dels que varen començar la seva carrera política ara fa trenta anys, sortits tots i totes de les seves respectives organitzacions polítiques juvenils, es varen fer en el seu moment. Resultat: als cinquanta i escaig, és difícil la reinvenció professional. Més, amb una hipoteca pel mig. Pitjor encara si no s’ha tingut la prevenció d’invertir en formació personal i s’han de satisfer despeses derivades de separacions matrimonials.

Les Europees del nou de juny podrien marcar un tret de sortida per a possibles desplaçaments de «barons» A totes les formacions nacionals: es tengui en compte que quasi a la vegada, arriben les basques i les gallegues. Del resultat de les primeres i molt especialment de les segones en podria derivar el final de la XV Legislatura. És, òbviament, una hipòtesi. Però no s’hauria d’acabar descartant.

Per acabar: certs moviments són tectònics. Perfectament pautats en el temps i dirigits per, diguem-ho així, «el més enllà». Però és una gran reflexió de Joan Riera. Que - seria una llàstima - caigués en el buit.

Suscríbete para seguir leyendo