La legislació de memòria democràtica de les Illes Balears és, fins ara, una de les més avançades del món gràcies al seu vessant humanitari, i la seva aplicació pràctica ha estat reconeguda per les Nacions Unides d’una manera explícita, qualificant-la d’exemple a seguir per altres llocs a on actuacions d’aquesta mena són necessàries.

La peça clau en l’èxit de les polítiques públiques de memòria és que aquestes se centrin en les víctimes, i en les seves famílies, que també són víctimes. Les investigacions històriques, les obertures de fosses, les identificacions de restes humanes, els actes d’homenatge, totes les iniciatives han d’estar encaminades a pal·liar les malifetes que es varen cometre contra milers de persones en la nostra terra arran del cop d’estat militar de 1936 i la Guerra Civil.

Per aquest motiu assistim amb consternació i ràbia a la destrossa conscient que estan fent Margalida Prohens i el Partit Popular amb aquestes polítiques públiques. El seu projecte de pressuposts per 2024 inclou partides per al que ells, en una espècie de sarcasme ranci, continuen nomenant «memòria democràtica», però que s’assembla més a la recuperació de la «formación del espíritu nacional». Res d’estrany, sabent que qui té la pella pel mànec ara per ara és la ultradreta hereva directa del franquisme.

L’anomenat projecte, pel que fa a la memòria, diu que els seus principals objectius són «divulgar la història d’Espanya i de les Illes Balears, garantir la memòria com a element integrador per a la reconciliació, combatre qualsevol intent dels qui tracten d’utilitzar-la per a dividir als espanyols». És a dir, que les víctimes que s’han passat vuitanta-sis anys sota terra i les famílies que per generacions les han cercat, no pinten un pebre en el marc d’aplicació d’aquestes polítiques, a on ni tan sols se les anomena. L’important és divulgar la història d’Espanya! I també pretenen «derogar aquelles normatives que promouen l’enfrontament, la divisió, o que ataquin a la unitat de la nació». La cosa important és la «nació», no la dignificació de les 310 persones assassinades que ja hem trobat, ni de les que falten per trobar.

Una cosa que devia tenir clara Prohens quan va votar a favor de la Llei de Memòria i Reconeixement Democràtics en 2018 és que això va de drets humans, no d’ideologies ni d’història, però aquest és un dels problemes de fermar-se al coll una pedra com Vox i llençar-se a la mar, que t’arrosseguen al fons. No hi ha reconciliació que valgui si no hi ha prèviament un procés de justícia amb les víctimes (ho diu l’ONU), una justícia que no és respectada en la Llei d’Amnistia de 1977, una justícia que està pendent. La divisió dels espanyols la va perpetuar la dictadura de Franco, amb assassinats planificats en massa, amb lleis monstruoses com la de Responsabilitats Polítiques de 1939, i amb decrets per restaurar la memòria de «los caídos por Dios y por España» deixant fora de la reparació a centenars de milers de persones, que no només no foren reconegudes com a víctimes, sinó que a més se’ls va represaliar. Aquesta divisió va sobreviure a la transició, perquè la concòrdia imposada per decret no és real.

Deia un dels diputats ultres al Parlament de les Illes que s’havia de deixar la història per als historiadors. Sí, i també s’ha de deixar la democràcia als demòcrates. El Partit Popular li ha comprat el Govern a l’extrema dreta, i una de les monedes de plata amb les que han pagat ha estat la memòria, la qual volen substituir per aquesta malaltissa invectiva que proclama que reparar a les víctimes oblidades «divideix la nació». Deia fa uns mesos el Relator especial de les Nacions Unides per a la promoció de la veritat, la justícia, la reparació i les garanties de no repetició que la qualitat democràtica d’un govern es mesura en com resol les qüestions de drets humans. Utilitzant aquesta vara de mesurar podem afirmar que el govern de Margalida Prohens està enfonsant la qualitat de la nostra democràcia, i quan amb els vots de l’extrema dreta derogui una llei basada en la protecció dels drets humans, també estarà, de fet, derogant la seva dignitat. Les víctimes no oblidaran aquest atemptat, i la societat tampoc.