Del conformisme a la rebel·lia (Només hi ha un pas)

Sebastià Frau i Gaià

Sebastià Frau i Gaià

Diu la màxima —repescada darrerament per algunes veus— que els mallorquins tenen una certa tendència al conformisme, a acceptar les coses tal com venen. És allò, en resum, tanmateix, què hi podem fer... Però, alhora, s’hi afegeix, s’esdevé adesiara que aquest còmode aquietament a les circumstàncies es muda, de sobte, en una rebel·lia que ocupa els carrers i provoca canvis polítics i socials profunds. Quan passa, això? Quan passa que els mallorquins diuen prou i decideixen clamar perquè mudi l’estat de coses vigent? Acostuma a passar —és el que ensenya la història, la més antiga i la més recent— quan des del poder es toquen les essències, la part més sensible de l’esperit col·lectiu.

De manera que no sempre el poder pot fer allò que li roti si és el cas que contradiu alguns dels valors especialment estimats pels ciutadans. Sembla mal de creure que un poble que, sovint, és presentat com a mercantilitzat i oportunista es mogui per motius que tenen molt a veure amb el món dels ideals i els valors, i gens amb el món dels interessos econòmics. Així doncs, un tòpic prou rebregat que s’esberla. Sembla mal de creure, en efecte, però es dona i, probablement, torni a donar-se perquè, darrerament, la corda es tiba massa des de diferents costats (o el tassó està a punt de vessar, per dir-ho d’una altra manera). Però, quines són, entre nosaltres, aquestes essències intocables? Hom diria que n’hi ha tres. El paisatge, el sistema de vida i la llengua catalana. Tres valors gairebé intangibles constituïts en ressorts per la contestació? És això? Ben cert. Es pot asseverar que les coses van per aquest camí. Som, al cap i a la fi, un poble que viu instal·lat en una certa paradoxa.

Per centrar el debat, la memòria, individual i comuna, té aquí un paper insubstituïble. Si repasséssim els moviments en defensa de la integritat territorial dels llocs més emblemàtics de la nostra illa, comprovaríem que els mallorquins impedírem, en el seu dia, que s’urbanitzés, posem per cas, sa Dragonera, es Trenc o sa Canova d’Artà... I d’exemples igual de reeixits se’n podrien posar un bon grapat més. Ho feren possible, als anys setanta i principi dels vuitantes del segle XX, la recerca d’adhesions, les denúncies públiques, les campanyes de conscienciació, les mobilitzacions, les manifestacions i les protestes perllongades en el temps. Tot, emperò, englobat dins associacions ja existents —no és possible cap revolta sense organització— o col·lectius que es constituïren ad hoc, sustentats, de forma quasi exclusiva, per la passió dels ciutadans maltractats que intuïen que el seu futur col·lectiu es veia seriosament qüestionat.

Podria ser que la contemplació de la realitat actual del nostre territori ens fes caure en el desànim, perquè la destrucció —de la mà d’un augment de la població forassenyat, fruit, al seu torn, d’un creixement desbocat del turisme— ha guanyat, en termes globals, la batalla a la preservació. Però això té un contrapunt encoratjador, i és la capacitat del poble per aconseguir objectius lloables si lluita per aconseguir-los. És a dir, des d’una mirada llarga, la preservació del territori, dels recursos i de la geografia no ha estat possible en termes raonablement acceptables, però sí que s’han aconseguit èxits parcials quan el poble de Mallorca ha estat capaç de revoltar-se. Recordem-ho: sa Dragonera, es Trenc, sa Canova d’Artà, i imaginem, per un moment, què seria d’aquests tres indrets si els illencs, quan tocava, no s’haguessin mobilitzat.

El sistema de vida dels mallorquins ha quedat identificat com a segon ideal sensible a les agressions. Com és obvi, allò que impedeix el gaudi del nostre entorn en silenci, en pau, sense massificacions i, en resum, en sintonia amable amb allò que els nostres sentits perceben, no és altra cosa que la sobreexplotació turística, que ha vingut de la mà d’una concepció de l’activitat econòmica fonamentada, tan sols, en la cobdícia. I la cobdícia —prou que és sabut— no té aturall. Però —però!— els ciutadans fa estona que han començat a dir prou i cada vegada se senten més veus, també de l’acadèmia i força autoritzades, que clamen per aturar la disbauxa suïcida del creixement il·limitat com a dogma i revertir la situació vers un decreixement progressiu de l’activitat turística. Precisament, els qui ara ens governen són decidits seguidors d’aquesta religió malsana del creixement sense fre i ja han adoptat mesures, i estan en camí d’adoptar-ne d’altres, en la direcció de permetre que gairebé tot es pugui encimentar. Això també haurà de merèixer una llarga corrua d’expressions de descontentament (tan aviat com sigui possible).

I per acabar amb els llocs sensibles, la llengua. Ningú que s’alimentés només dels tòpics no hauria pogut imaginar que, a Mallorca, una manifestació per motius lingüístics pogués arreplegar al voltant de cent mil persones. Impensable de tot punt a partir dels rígids esquemes habituals. Doncs bé, la manifestació més multitudinària que s’ha vist mai des que el temps és temps fou el 29 de setembre de 2013 en protesta, precisament, per la política lingüística engegada per José Ramón Bauzá, el lamentable president d’aquelles hores. L’entusiasme, el joiós entusiasme, que els illencs exhibiren massivament a les quatre illes en defensa de la seva parla amenaçada provocà l’abrogació de les intencions genocides del govern Bauzà i, un any i mig més tard, que la presència del PP en el Parlament quedés reduïda a la seva mínima expressió des de sempre (de 35 diputats passà a tenir-ne 20).

Els indicadors són que els projectes lingüístics actuals del govern de Prohens dibuixen un panorama molt semblant al que provocà la caiguda immisericorde de Bauzà i el seu partit l’any 2015. Sigui dit per bé que Prohens tracti de dissimular aquests projectes i retardar-ne l’aplicació tot el que pugui per mirar d’arribar a les eleccions del 2027 tan indemne com sigui possible. Semblaria com si el PP no s’hagués temut encara de la irresponsabilitat del pacte que va signar amb la ultradreta cridanera i despietada que vol convertir les illes en un desert lingüístic i cultural. No es tracta de creure que el PP esdevindrà, de cop, per moltes pressions i suggeriments que rebi, un valedor de la llengua catalana quan, històricament, o ha estat un enemic o, en els millors dels casos, un passavolant. Es tracta d’apel·lar, només, al respecte i la protecció que deuen a la llengua i cultura del nostre poble, a l’acompliment de les lleis i, més en singular, de l’Estatut d’autonomia. No tot es pot fer, i el 29 de setembre de 2013 n’és la mostra.

Suscríbete para seguir leyendo