Desconcert a l’Orient Mitjà

Martí Àvila i Serra

Martí Àvila i Serra

Malgrat les divergències que existeixen a l’hora de definir o identificar la regió que comprèn els països de l’Orient Mitjà, segons quina font es consulti, en veritat no és una àrea geogràfica molt precisa. L’eurocentrisme europeu, especialment el britànic, la va definir com el Pròxim Orient, ja que estava a l’entremig d’Anglaterra i l’Índia, el Llunyà Orient. Al principi, el Pròxim Orient (els francesos anomenaven el Llevant) el componien Egipte, Líban, Palestina, Síria i Jordània, mentre que Orient Mitjà s’assignava només a Iraq, Iran i Afganistan. Més endavant, tots aquests països es posaren en el mateix àmbit, àdhuc s’afegiren altres com Pakistan i algunes repúbliques de l’ex Unió Soviètica, com Armènia, Azerbaidjan o Uzbekistan. Gairebé tothom coneix la zona pel que està passant, dissortadament, entre els palestins i els israelians. Des de la divisió de Palestina en dos Estats —un jueu i altre palestí— mitjançant la Resolució 181 de l’ONU en el novembre de 1947, ha estat fins al dia d’avui un permanent malson. Des d’aleshores les constants provocacions d’un bàndol i altre, han fet de l’Orient Mitjà una terra sense pau. Tenint en compte els últims esdeveniments —reiterats en el temps—, no hi ha solució possible per a aquesta zona. Israel sempre s’ha vist com un país constantment assetjat i pesa damunt seu una història construïda a través de la guerra. El seu estat vital és la síndrome de Masada, terme que fou encunyat per Golda Meir i que ens recorda aquella fortalesa en el desert de Judea on els revoltats jueus, zelotes, varen preferir suïcidar-se abans que ser eliminats pels romans en l’any 74 de la nostra era. Envoltat pels països àrabs, Israel intenta tirar cap endavant a través d’aliances amb els seus veïns que abans foren enemics, sobretot, amb Egipte, Jordània, darrerament, amb el Marroc i per ara ha quedat aturat l’acord amb Aràbia Saudita a causa de la guerra encetada per Hamás i que ha condicionat la vida de tot el poble palestí de la Franja de Gaza; és a dir, Israel fa acords amb tothom menys amb els palestins, que es troben en la mateixa terra. Israel és l’únic govern d’aquesta àrea que té armes nuclears mercès a l’aportació econòmica dels Estats Units sota la pressió dels ‘lobbys’ jueus i també lluita amb armes made in Europe. La seva supremacia militar i econòmica i la indiferència destructiva de l’exèrcit israelià amb l’ocupació de Cisjordània i el setge a Gaza, fa que el poble palestí visqui tot això com una Nakba que rebrota incessantment, o sia, com un gran ‘desastre’ on lentament són expulsats de cases i terres i converteixen la seva vida en un èxode que mai acaba. No sé ben bé el que passa, però fins i tot els mateixos àrabs, no volen saber res dels palestins. Segons el Monde diplomatique i altres diaris especialitzats en l’Orient Mitjà les ofensives realitzades a Gaza per les tropes israelianes posen en perill una vegada més la pau mundial i representen una mofa a les resolucions dictades per l’ONU i dels drets bàsics humanitaris ordenats en les Convencions de Ginebra en accions de guerra. Les imatges que ens arriben són esgarrifoses, són imatges reals, no és una pel·lícula de ficció, la xifra de víctimes augmenta cada dia que passa, més de nou-cents infants morts, per a no parlar dels ferits i els hospitals pengen d’un fil pel que fa al combustible i les medicines més bàsiques. I això continua. Quina culpa tenen ells? Espero que no ho justifiquin dient que són els danys col·laterals de qualsevol guerra i quedar així d’amples, sense cap responsabilitat per tals accions. Avui dia, es pot destruir un objectiu estratègic enemic amb una precisió que no existia abans, evitant fer mal als civils; per tant, aquesta massacre no té cap mena de justificació, si no és aprofitar l’oportunitat per a guanyar més terra i encerclar els palestins en un territori cada vegada més petit. En conseqüència, no és tan sols venjar els morts en els kibbutzs, sinó aniquilar i destruir a tot un poble. Mentrestant, ja han mort vint-i-tres periodistes dels pocs que hi ha a Gaza, que intenten fer la seva feina, el d’una informació objectiva i no arbitrària. No sé com viuen això els reservistes israelians que s’han incorporat a l’assetjament de la Franja, però és per pensar-s’ho dues vegades. Val la pena defensar un país que actua d’aquesta manera? Posada la vista en Gaza, no hem d’oblidar el que està passant a Cisjordània, on els colons israelians treuen profit de la situació, per llançar-se al carrer amb les seves armes i liquidar a qualsevol palestí que surti al seu pas, sota el vistiplau de l’exèrcit que els protegeix, com ha passat a la vila de Qusra on han disparat a diversos palestins, causant la mort d’almenys tres d’ells i diversos ferits de consideració. És un autèntic pogrom contra els palestins. Ningú té dret a exterminar un poble. Els assentaments de colons a Cisjordània són il·legals segons ha manifestat reiteradament l’ONU en diverses Resolucions, com la 446, però que Israel desobeeix contínuament. Els colons pertanyen a l’integrisme religiós i ultranacionalista que ha influït en la vida quotidiana i en les lleis, com aquelles que regulen la nacionalitat i els matrimonis. Fou aquest integrisme fanàtic que va provocar la massacre d’almenys trenta-nou palestins morts a la Tomba dels Patriarques a Hebron en l’any 1994, com també l’assassinat d’Isaac Rabin un any després, el qual havia fet passos de gegant per arribar a un acord de pau. És l’integrisme que domina actualment en la Knesset, el parlament israelià. La Resolució 242 de l’ONU (1967) va reconèixer el dret a l’existència a l’Estat d’Israel sense esmentar cap Estat palestí. Tanmateix, denuncià l’adquisició de territoris per la força i sol·licità la retirada d’Israel dels Territoris Ocupats i va demanar la solució al problema dels refugiats palestins. Els especialistes esmenten que la Resolució fou al capdavall una obra mestra de la deliberada ambigüitat britànica que ho deixa tot en l’aire: suggerir sense manar. Israel no va acceptar públicament la Resolució 242 fins a l’agost de 1970. Sense èxit, els palestins demanaven el retorn de les fronteres anteriors a la guerra dels Sis Dies. A l’ínterim, la revolució islàmica iraniana de 1978-79 sota l’aiatol·là Khomeini, exhortava a enderrocar la monarquia i a establir un govern islàmic i la guerra de vuit anys de Saddam Hussein contra ella, va revelar un altre eix de tensió que contribuí a desacreditar els partidaris de la centralitat del conflicte araboisraelià. La capacitat d’Iraq per a canviar l’equilibri regional va ser desaprofitada en una mobilització de tots els recursos del país per enfrontar-se de manera obsessiva a l’amenaça xiïta i a la rivalitat amb el veí iranià. La decisió de Saddam Hussein de conquerir Kuwait el 1990 tancava la porta a tota esperança que la seva potència pogués servir per a posar límits a Israel. Es tornava a redefinir l’escenari polític i militar d’Orient Mitjà. L’aliança dels règims àrabs i les potències occidentals i la no-intervenció directa d’Israel en el conflicte havien preparat el camí per a una posterior negociació entre àrabs i jueus que fes possible intercanviar pau per territori. Es tractava, doncs, d’arribar a un acord sobre diversos punts: reconeixement progressiu de l’Estat d’Israel per part dels règims àrabs moderats; delimitació dels territoris de la futura autonomia palestina; afavorir el corrent més moderat de l’OAP (Organització per a l’Alliberament de Palestina); solució de la crisi del Líban i integració en el procés de pau del govern de Damasc. Amb el triomf de la revolució iraniana, l’hegemonia saudita en el món islàmic modern cau en picat. Des d’aleshores, Iran esdevé un símbol en tot el món musulmà, puix que l’islam s’havia convertit en el principal motor de la identitat política, social i cultural de les poblacions que abans s’havien definit per la seva nacionalitat o pertinència social. Amb tot, l’influx concret de l’esperit revolucionari iranià fou dèbil en el món sunnita i només en alguns llocs, com el Líban amb Hisbul·là i Palestina amb el Gihad Islàmic o Hamás, se’n fa ressò. L’epicentre d’aquests moviments no és el religiós, tot i que se’n serveixen d’ell per a instrumentalitzar l’islam per tal de justificar l’ús de la violència. Davant la hipocresia dels estats, l’únic que ha aixecat amb contundència la seva veu ha estat el secretari general de les Nacions Unides, António Guterres, on ha dit que els atacs de Hamàs no poden justificar el càstig col·lectiu al poble palestí. Totalment d’acord. La realitat dels fets el testimonia.

Suscríbete para seguir leyendo