El 21 de setembre d’enguany, el grup parlamentari de Vox presentà en el Parlament de les Illes Balears una Proposició de llei amb la pretensió de crear i regular la que s’anomenaria Oficina de Garantia de la Llibertat Lingüística. El PP, pare, mare i soci amantíssim de Vox, s’apressà a dir que rebutjava el text, perquè no s’havia consensuat i perquè, si de cas, s’havia de reformular íntegrament. De tot plegat, de l’engendre de la proposició legal i d’iniciatives consemblants que pretenen marginar l’ús del català de les administracions públiques i, al cap i a la fi, de l’ensenyament i de les relacions socials, és obligat parlar-ne. Com ho és també, d’obligat, extreure conseqüències del paper que vol tenir el PP en aquesta deriva insana vers la barbàrie.
Sempre que Vox i els seus corifeus, apologetes o inspiradors, més o menys dissimulats rere altres sigles diferents —Ayuso, posem per cas—, pontifiquen, la paraula llibertat és present en el frontispici. La gran paradoxa és que invoca la llibertat als quatre vents el partit polític lliberticida per essència. Però, apel·lar a la llibertat, encara que mai no s’arribi a concretar a quina llibertat es refereixen i quins són els objectius projectats, sona bé i, en línies generals, no compromet a res. Agrada, la paraula. Penetra pels sentits, sobretot dels incauts i desinformats. Però, al respecte, és oportú recordar, perquè, sens dubte, ens il·lustrarà sobre la transcendència dels moments que vivim, la frase per la qual Madame Roland passà a la posteritat i que pronuncià instants abans de morir a la guillotina (1793): Oh, llibertat, quants de crims es cometen en nom teu.
Què és una llengua i per a què serveix? Una llengua, qualsevol llengua, és un instrument de comunicació. Serveix, per tant, per relacionar-nos, oralment i per escrit, amb els qui la comparteixen. D’aquí, una conseqüència: tot allò que envolta la llengua té dos components evidents, un de col·lectiu i un altre de territorial. De manera que si els humans visquéssim aïllats, si no tinguéssim la necessitat de comunicar-nos, les llengües no existirien perquè cap ressort no les hauria creades. Per tant, les parles existeixen perquè ens són útils en tant que vivim en col·lectivitat i els humans les fem servir per relacionar-nos. En el benentès, així doncs, que aquest serà el primer sentit d’una llengua, de qualsevol llengua, la interlocució. El segon component, la territorialitat, significarà que la llengua de cadascú es trasllada amb nosaltres instal·lada en el cervell, però, lluny del lloc on s’empra, no ens servirà, no podrem exigir que ens entenguin o que ens la parlin.
Però —atenció!— la parla, l’idioma, és bastant més que un mer instrument de comunicació. De la mateixa manera que és prou sensible l’òrgan muscular que es diu llengua i que serveix, entre altres coses ben plaents, per degustar i articular paraules, la llengua parlada, sobretot si fa segles que és perseguida, també és altament sensible i té un valor per als seus parlants que sobrepassa, de molt, el rònec significat instrumental. En efecte, la nostra llengua, la que estimem perquè és nostra, la vivim com una herència rebuda dels ancestres i, per això mateix, volem que la rebin els nostres successors i que, al seu torn, la transmetin. La literatura d’alta qualitat que s’ha fet, que es fa i que es farà, els poemes, les rondalles, els diccionaris, una simple conversa..., tot això té una intensitat especial per tres motius bàsics, insistim. Perquè és nostre, perquè ho hem rebut com a llegat que volem transmetre i perquè està en perill permanent. És com una filla que haguéssim de protegir amb un esment especial. Per descomptat, emperò, que la llengua que estimem la volem viva, la qual cosa vol dir present i ben present en tots els àmbits de relació. Això s’oposa a l’anquilosament i a la conversió en un fòssil que esdevingui només una matèria d’estudi per als curiosos.
Derivat del que precedeix, resta clar que la llengua catalana, pels illencs, és un element identitari de primer ordre. Per això s’explica que sigui sotmesa a qüestionament constant, per això es trivialitza i es menysté. Al capdavant d’aquest procés veiem els vàndals que convergeixen en la idea d’uniformar-ho tot i anorrear la diversitat. Saben que, suprimida o arraconada la llengua, la diferenciació, el sentiment col·lectiu i la memòria col·lectiva també quedaran esvaïdes. Quan observem que, entre nosaltres, la situació de la llengua catalana, després de quaranta anys d’autogovern, és entre clarament millorable i decebedora, quan observem que l’ús social minva a passes de gegant, quan observem que el castellà és la llengua predominant arreu, a què treu cap posar més i més traves al desenvolupament normal de la llengua pròpia? A què treu cap voler-ne l’extinció? Per quin profund sentiment d’odi es guia aquesta gent? Què és tot plegat sinó l’intent de consumar un genocidi cultural?
Tanmateix, que Vox hagi estat el precursor d’una proposició de llei genocida, que persegueix, en resum, que el castellà sigui predominant arreu, no excusa el PP de la greu responsabilitat d’haver firmat uns pactes de governació —redactats per un àgraf— que preveien mesures consemblants. Ja s’han constatat els lamentables efectes a l’Ajuntament de Palma, a Calvià o a la sanitat pública. I el proper projecte —totes les alarmes s’engeguen— serà suprimir el requisit del coneixement del català per accedir a la carrera administrativa. Com sap fins i tot el polític més ignorant, cap programa de promoció i defensa de la llengua pròpia no té futur si no compta amb la direcció de l’Administració pública, amb els seus recursos econòmics i humans, amb la seva capacitat d’arribar a tots els recons. Per descomptat, amb l’exigència del coneixement del català per accedir a la funció pública.
De qualsevol manera, per invocar el seny sempre hi som a temps. El senderi, les fites marcades, les trobarem —ves per on!— a l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears, que, cal pensar, el govern de Margalida Prohens no voldrà contradir (per molts de compromisos que hagi contret, per molts de pactes irreflexius que hagi signat). En efecte, de la lectura de l’Estatut es conclou que cap govern no pot fer el que li vingui de gust amb la llengua i que cap Parlament no pot dictar lleis que el contradiguin, l’Estatut.
Bastarà esmentar només tres articles: el 4.2, 4.3 i el primer paràgraf del 35. Comprovarem, per exemple, que tots els ciutadans de les Illes Balears tenen el dret de conèixer i emprar la llengua catalana (com es pot assegurar l’efectivitat d’aquest dret si els funcionaris ignoren una de les dues llengües oficials?). O que les institucions de les Illes Balears han de garantir l’ús normal i oficial dels dos idiomes i han de crear les condicions per assegurar el coneixement i la igualtat plena de les dues llengües (com s’arribarà mai a la igualtat si el català és marginat dels usos oficials?). O, finalment, que l’ensenyament i la normalització del català ha de ser un objectiu dels poders públics (l’ensenyament i la normalització del català, un objectiu o una molesta enunciació a combatre?). L’Estatut, presidenta Prohens, l’Estatut, heus aquí l’argument definitiu.
