En la història del Rei lleó hi ha una expressió suahili, talment un mantra, «Hakuna Matata», que significa, «no hi ha cap problema» o si voleu «no et preocupis» o «no passis pena», que serveix com a cançó per a expressar que els problemes de la vida no et sobrepassin. És una frase molt semblant a Don’t Worry, Be Happy (No et preocupis, sigues feliç) de Bobby McFerrin, versionada tantes vegades per cantats com el gran Bob Marley o les gracioses versions a cappella de Jared Hallery o en castellà, per Lucrècia, «Tranquil, somriu». Frases que ens recorden l’expressió llatina «Carpe diem», viu el moment, sigues feliç, aprofita l’ara, perquè és l’únic que tenim. Demà ja tindrà els seus maldecaps. Amb tot, malgrat l’entusiasme i l’exultació de les cançons, la realitat és crua i ens dona bufetades per tots els costats, que com molt bé expressa Rob Riemen en l’assaig L’art d’esdevenir humà, rau en la pèrdua d’humanitat i en el nihilisme d’una societat neoliberal i consumista, mitjançant l’escapisme cap a l’èxit material, l’afany de fondre’s en la massa, la necessitat física de distracció, estímul i diversió, la por al silenci..., que ens aboca a tutti quanti cap a un món d’ansietat. Aquesta pèrdua és un dard enverinat llançat al bell mig de la nostra espècie, de pessimisme i absoluta derrota on, fins i tot, no surten vius els anomenats happy few, o sia, els sempre més rics i sempre menys nombrosos entre els privilegiats. Entre altres, Riemen assenyala la subordinació de la vida a l’economia i el fet de reduir-ho tot a diners, el relativisme moral que difumina la distinció entre el bé i el mal, el fonamentalisme que presumeix de tenir el monopoli de la veritat absoluta, la cultura kitsch, que valora el plaer fugaç per sobre de qualsevol altra cosa, la tecnificació en què l’existència humana se subordina a màquines i sistemes, l’irracionalisme desenfrenat que sufoca tota veritat més o menys objectiva. Quan ja no es conreen els valors morals i espirituals, aleshores sorgeix com un virus el nihilisme i el fanatisme que omplen de violència els nostres carrers. Res a veure amb l’optimisme que desprenen les paraules de Vaclac Havel quan va esmentar en el parlament nord-americà que la salvació d’aquest món resideix únicament en el cor humà, en el poder que té de reflexionar, en la bondat i en les responsabilitats humanes. Sabem que no existeix cap Xangri-La, Edèn o Atlàntida, ni cap illa sota el nom d’Utopia, ni món que se li sembli, tot i que ens agradaria, perquè no. Somiar encara és gratis. Potser el món té un llenguatge codificat que cal desencriptar per a descobrir en la seva essència, la saviesa oculta. Suposo que coneixeu el mite de Pandora, que explica l’origen de l’esperança, l’últim dels mals que fou retingut i que es va convertir en quelcom positiu. Hi ha diverses interpretacions. Agafo la més senzilla i l’explico de manera succinta. Sembla que Zeus, després que Prometeu li robés el foc per donar-lo als humans, es va enfurismar i va regalar a Pandora, dona del germà de Prometeu, Epimeteu, una capsa on estaven tancats tots els mals del món. Pandora encuriosida va obrir la capsa que els déus havien prohibit d’obrir, i d’allà fugiren tots els mals que havien d’assotar a tots els vivents i s’escamparen arreu de la terra. Quan Pandora va tornar a tancar la capsa ja només quedava a dins l’esperança. Mireu les similituds que hi ha amb altres mites anteriors com, per exemple l’hebreu, on home i dona són posats al bell mig del paradís, però sota una condició, no toqueu el fruit d’aquest arbre. Davant la prohibició es desvetllen les ganes de conèixer, de saber, què passarà si agafo el fruit de l’arbre i menjo? Quina sorpresa em proporcionarà si obro la capsa? A la llarga, l’esperança ha passat de ser una desgràcia a transformar-se en un missatge favorable i gratificant.
El mite de Pandora es pot interpretar de múltiples maneres. Probablement, l’esperança és cobejar allò que hom no pot aconseguir, i això ens fa conscients de la seva carència. Sempre hi ha quelcom d’insatisfacció en l’ésser humà, un inesgotable sofriment, i l’esperança sempre serà una part de la solució de la nostra insatisfacció. D’aquesta història es pot desprendre que quedar-se a pretendre que passi alguna cosa, amb res més que la fe i sense intenció de modificar les condicions o l’ambient, és una maledicció. Alguns han dit que l’esperança és el pitjor dels mals, ja que prolonga el turment de l’espècie humana. No sé qui va dir que l’esperança és aquella força entre el present i el futur que ens fa tirar endavant a la vida. Esperança lligada sempre amb el futur, el futur contemplat des del present. Una persona sense esperança dona per acabat el temps. I, per tant, la vida. Ja ho diu el refrany que sense esperança no hi ha vida. És un valor universal que està implantat en tots els vivents. És el motor que mou la vida, és «Hakuna Matata», no et preocupis si avui no ha anat bé, segurament que demà serà millor. En conseqüència, el funcionament de l’esperança és com una peça de la interioritat que et mou a la vida pràctica, és com l’interruptor que et posa en solfa, t’ajuda a simpatitzar amb la vida. A la vida hi poden haver coses bones, regulars, dolentes, pèssimes, sense cap mena de dubte; així doncs, cal emmirallar-nos sempre en les coses positives. Charles Péguy, considerat el sant Joan de la Creu francès, deia que l’esperança és una meravella, un miracle, un misteri, un inesperat raig de llum enmig d’un món difícil i aspre; amb tot, ell pensava que era capaç de millorar-te. Malgrat que ha viscut vicissituds tan diverses, la persona, continua essent un animal utòpic; és a dir, creu en les possibilitats de l’esperança en el món. Si no fos així, no anem enlloc que pagui la pena. Tot i que hem de ser cauts, no hem de promoure missatges apocalíptics d’una humanitat perduda per sempre, perquè «Hakuna Matata», no significa despreocupar-se del món ni dels altres, simplement es tracta de salut mental, de tenir una certa distància de les coses, de no angoixar-te desmesuradament fins al punt de quedar bloquejat, car aleshores tu seràs el principal perjudicat. Ja sabem que no és fàcil prendre’s les coses tal com venen, sobretot aquelles que no ens agraden. «Hakuna Matata» és com una força espiritual que ajuda a relativitzar les desgràcies sobtades, a prendre’t les coses amb serenor, malgrat que no siguin bones, és un missatge a tenir cura d’un mateix, a esforçar-se per ser feliç, perquè la felicitat és també un aprenentatge.
