Medicina personalitzada i patrimoni lingüístic

A la Grècia antiga hi havia dues formes d’assistència mèdica, la dels homes lliures i la dels esclaus. Una de les diferències era precisament la paraula; amb els homes lliures el metge i el malalt parlaven de la malaltia, parlar era part de la teràpia. No era així amb els esclaus, ells no es mereixien gaudir del valor terapèutic de la conversa.

L’argumentari del nou govern balear prioritza el dret a l’atenció sanitària, al dret a ser atès en català. Ens volen dur a un fals enfrontament de drets. És una demagògia interessada que s’agreuja afirmant que la llengua no ha de ser un problema. Amb aquestes argumentacions perverses es fa palesa la seva íntima convicció: la nostra llengua és el problema.

Les malalties són realitats objectives, però són també realitats psicològiques, biogràfiques i personals. Aquestes dimensions vivencials de la malaltia esdevenen fortament condicionades per la cultura de cada poble i històricament es transmeten mitjançant la paraula.

La medicina camina avui cap a tractaments més personalitzats, individualitzats biològicament i genèticament, ja que les noves tecnologies ho permeten. Ara, doncs, caldrà no oblidar que la medicina personalitzada ha d’incloure també els aspectes psicològics, socials i culturals de les persones que cerquen guariment.

La medicina hipocràtica ja ens encaminava cap al respecte a la persona malalta, a la solidaritat en el dolor; era l’amistat mèdica la que havia de guiar la relació metge-malalt.

Tota acció terapèutica en el marc d’una medicina personalitzada requereix relació interpersonal, comprensió del sofriment, acompanyament en el dolor, respecte a la persona malalta i les seves circumstàncies; això vol dir també ésser atès i dir la malaltia amb la seva llengua.

A les Illes Balears tenim el català com a llengua pròpia. Dissortadament, masses professionals que fa anys que treballen i viuen entre nosaltres no s’han interessat mai a aprendre la llengua de la terra que els acull; sens dubte milloraria el seu exercici professional i podrien comprendre la semiologia que expressa: «Estar encadarnat», «tenir aresta», «tenir el cap que va a l’entorn», «anar de davall», «perdre l’aluiar», «anar alís», «dur la turba», «fer canalera»...

Les directrius de l’actual govern no orienten precisament cap a una medicina autènticament personalitzada; prioritzen els aspectes tècnics – assistencials, deixant a la banda la llengua. El resultat de les seves polítiques serà el progressiu arraconament del català, minoritzat ja històricament, i cada dia més minoritari socialment. Ara mateix la substitució lingüística és un fet gairebé consumat a l’àmbit sanitari. Ens agradaria que els sanitaris vinguts de fora tinguessin la sensibilitat que no té el govern i que tenim els metges catalanoparlants amb els qui no el parlen.

No podem arribar a una relació silenciosa metge - malalt com es feia amb els antics esclaus, o estar obligats a silenciar el nostre patrimoni lingüístic.

Ens deia el recordat Dr. Antoni Obrador: «El metge ha d’entendre allò que el pacient explica i ho ha de traduir en una semiologia. Un metge que no coneix la nostra llengua difícilment podrà entendre, no ja els matisos, sinó el gros d’allò que els pacients mallorquins expliquen».