IB3, en una cruïlla

Sebastià Frau i Gaià

Sebastià Frau i Gaià

Ha transcendit que el Govern d’aquí pretén remoure —d’altres en diuen girar de cap per avall— la ràdio i la televisió públiques de les Illes Balears (IB3). Això implicaria, en primer lloc, controlar els programes informatius per garantir-se un tractament diferencial i, per descomptat, en termes de lloança de l’acció de govern. En segon lloc, comportaria trivialitzar i vulgaritzar l’ús del català, amb la simultània introducció del castellà, i menystenir o folkloritzar les expressions més identificatives de la col·lectivitat illenca. La resta vindria donat per afegitó: la banalització dels continguts i la conversió d’IB3 en un mitjà de difusió com qualsevol altre, sense cap vincle, o amb vincles difusos, amb allò que ens personalitza i amb el país que, precisament, justifica i explica l’existència de l’ens.

El mètode triat per aconseguir aquesta multiplicitat d’objectius exigiria el cessament d’Andreu Manresa, director general de la casa i, per paga, de tots els altres membres del Consell de Direcció. Però com que a Manresa —i també als consellers— li resten, per disposició legal, uns 5 anys de mandat (els nomenaments tenen una durada prevista de 6 anys per evitar que quedin vinculats als canvis de les majories parlamentàries), la perversa pensada del Govern del PP rau a mudar la llei i possibilitar així l’elecció per a la cúpula d’IB3 d’algú que els asseguri una submissió incondicional als seus designis. Es tractaria, al cap i a la fi, una vegada més, d’instrumentalitzar un servei públic en benefici d’un determinat partit o conglomerat polític. Al servei, no de la col·lectivitat sencera, no de totes les idees, sinó només de les idees, socialment i culturalment destructives, que patrocinen els que avui comanden.

Podem elucubrar sobre les pressions que hagi pogut rebre Andreu Manresa perquè dimiteixi i les que encara rebrà si persisteix a mantenir-se en el càrrec que el Parlament de les Illes Balears li confià. Alguna d’aquestes pressions ha estat fins i tot publicada, com és la realització d’auditories als comptes de l’ens. [Estranya paradoxa que els genèticament corruptes amenacin amb auditories!]. Sigui com vulgui, canviar la llei amb la clara voluntat d’afavorir la preeminència d’uns determinats interessos polítics equival a pervertir el sentit d’allò que és públic, és a dir, d’allò que és de tots i que, per tant, ha de ser administrat sota el criteri del valor col·lectiu. Molt més encara si es tracta d’una ràdio i d’una televisió que, precisament pel seu caràcter públic, des de la perspectiva sempre present de la pluralitat, han de satisfer el dret dels ciutadans a la llibertat d’expressió i a rebre una informació independent, objectiva, imparcial, rigorosa i veraç.

En el cas del nostre país, que té una llengua pròpia perseguida per tots els mals, la defensa i la promoció intel·ligent del català han de constituir unes fites ineludibles per a qualsevol mitjà de difusió públic. Del tot ineludibles. O, dit d’una altra manera: una ràdio i televisió públiques d’aquí han d’emetre en català tota la seva programació i abraçar les manifestacions culturals que ens identifiquen. En pro de la cohesió territorial, les emissions han de ser properes, estretament properes, tocar allò que directament ens afecta i parlar de totes les illes i des de totes les illes. Si no fos així, ens podríem estalviar IB3 perquè estaria mancada de sentit. Els oients i els teleespectadors d’arreu tenen a l’abast un amplíssim ventall d’oferta per triar i remenar (amb independència que dins aquesta oferta hi apareguin un bon grapat de subproductes). Però, atenció, si parlem d’uns mitjans de difusió audiovisuals que siguin nostres —que ho són!— i dels quals tenim el dret de viure i sentir com a nostres —els darrers anys i fins ara ha estat així—, si parlem d’això, només tenim IB3. Res més que IB3.

Per tant, si IB3 emmalalteix de partidisme, si s’extravia per viaranys on discorren la vulgaritat, la manca de recursos estètics i de creativitat, si, sobretot, perd la seva raó de ser —la proximitat, la llengua i la cultura—, hi perdrem tots els illencs. Hi perdrem, i molt. Convé fer memòria per tenir ben present que IB3, durant els seus 18 anys d’existència, ha tingut èpoques que, per raons gairebé de salut, valia més prescindir-ne. Ben bé com si no existís. Però d’uns anys ençà la cosa ha canviat sensiblement a millor, de manera que és fàcil vincular la qualitat guanyada, que en alguns casos arriba a l’excel·lència, a la direcció d’Andreu Manresa, a qui ara —ves per on!— el Govern pretén defenestrar. Aquest guany ha anat de la mà, sens dubte, d’una indústria audiovisual balear d’alt nivell i d’uns notables periodistes de la casa implicats fermament a prestigiar l’empresa amb la feina ben feta.

[Com no destacar les coproduccions de sèries de ficció i de documentals signades, per primera vegada des de sempre, amb Catalunya i el País Valencia?].

Sense perjudici d’alguns aspectes que, de ben segur, s’haurien de corregir, es pot predicar d’IB3 la qualitat i, a voltes, l’excel·lència. Vegem-ho. Els programes informatius —secció del tot central en qualsevol mitjà audiovisual— estan conduïts per uns bons professionals que s’expressen de manera prou correcta en un català estàndard que té la gran virtut que tothom el pot tenir com a seu. I pel que fa als continguts d’aquests informatius, prioritzen la informació de les Balears, com sembla lògic, però informen de forma suficient d’Espanya i del món. Això fa que siguin uns informatius propers, però, alhora, complets, perquè no necessiten cap complement.

IB3, al cap i a la fi, escolta i sent el batec dels pobles —les retransmissions de les festes de Ciutadella, de Sóller, de Pollença, de Santa Margalida o de Sant Antoni d’arreu, posem per cas, en són una mostra—, entretén, documenta i il·lustra sobre la nostra realitat passada i present. Esports, meteorologia, música —IB3 Ràdio és de les poques emissores generalistes que té programes de música i, a més, de molt bona factura—, gastronomia, coneixement de la terra i de la mar, coneixement de la nostra geografia —Passejades!—, documentals diversos sobre una pluralitat de temes mereixedors de consideració... En resum, una esplèndida realitat que res no feia intuir que algun dia arribaria a existir. Amb el conjunt presidit, cal insistir-hi, per una visió del nostre país i del món plural, imparcial i certa. El perill anunciat és que tot això es faci esclatar per l’afany sectari i manipulador dels qui ara ens governen.

PS: Algú entusiasmat per l’extraordinària saviesa d’un programa que es diu Téntol —brillantíssim i pedagògic, en format per a televisió i ràdio, una joia per (som)riure i, alhora, descobrir els racons més sorprenents de la nostra parla i aprendre mots i accepcions noves cada dia— el va recomanar a un amic cambrilenc, que viu a Tarragona, polític vocacional i filòleg de formació. La seva resposta va ser que veia Téntol d’un temps ençà i qualificà el programa, textualment, de viu, genuí, autèntic, natural i espontani. Vet aquí l’excel·lència.

Suscríbete para seguir leyendo