Un hombre Bueno

Jaime Bueno.

Jaime Bueno. / PERE JOAN OLIVER

Pau de Vílchez Moragues

Divendres 16 de juny de 2023 va morir Jaime Bueno, advocat laboralista, lluitador infatigable per la veritat i la justícia i, de manera molt més personal, el meu oncle. Aquests dies s’han compartit i publicat moltes lloances a en Jaime, totes elles merescudes. Des del seu compromís professional amb aquells i aquelles que més exposats estan als abusos laborals, o als mecanismes inhumans als que s’enfronten tantes persones immigrades, que només cerquen una oportunitat per tenir una vida digna, fins a les víctimes de l’odiós i injustificable cop d’estat de 1936 i els innumerables crims que el van seguir, que durant tantes (tantes!) dècades han estat perdudes, enterrades vet a saber on, sense que els seus fills, netes o besnets hagin sabut què va passar amb elles o on trobar-les. Estendard contra la corrupció, també, gangrena per a qualsevol sistema polític que vol aspirar a ser realment democràtic. Compromís inquebrantable, doncs, amb aquelles i aquells que, com ell deia, “están jodidos” i, caldria afegir, contra els que “los joden”.

Totes aquestes elegies i lloances son certes i merescudes. La meva intenció, amb aquestes línies, es afegir-hi la dimensió humana, familiar, d’en Jaime Bueno, imprescindible també per a completar el semblant d’una persona d’una generositat semblava que inesgotable. I ho faré amb quatre imatges, a mode de fotografies de la memòria.

El meu primer record d’en Jaime és el d’una capsa de cartró plena de retalls de diari de la qual treia embadalit una, dues, tres capses d’airgamboys. Jo tenia pentura tres o quatre anys, i en Jaime i na Malen, la meva tia, me miraven satisfets del regal que m’havien dut de Valladolid. És un record banal, segurament, però lliga amb la generositat dels altres.

El segon ja era una mica més gran, potser tenia 9 o 10 anys, i és el d’un matí de dissabte en el que en Jaime em venia a cercar per dur-me “de llibreries”. Un dissabte de tants altres dissabtes, desenes, en els que tots dos caminàvem per Palma i ens aturàvem a bussejar entre històries fantàstiques a Llibres Mallorca, a Quart Creixent, a Tótem, o a tantes altres llibreries que nodriren el pensament i la imaginació de Ciutat. Algunes ja no hi son físicament, però pertanyen a la memòria viva d’aquesta illa. D’altres, per sort i per l’esforç dels tants llibreters i llibreteres, encara ens acompanyen. Que duri.

El tercer record és el d’un nin d’onze o dotze anys, estirat a dins un llit que no és el seu, dins una casa silenciosa que tampoc és la seva, envoltat d’aquesta foscor que sempre resulta tan inquietant pels infants als llocs desconeguts, però acompanyat (calmat) al mateix temps per una feble claror que ve d’una taula situada a un o dos metres de distància, i per una música clàssica que surt d’una ràdio antiga i enorme, posada sobre aquella mateixa taula. Assegut a la taula, l’esquena corbada, la mirada concentrada sobre munts de papers, en Jaime, treballant sense descans de matinada en tants d’expedients que no eren sinó tantes vides trencades o amenaçades.

El quart record, és el d’una postal que és tota una declaració d’intencions davant la vida i que sobta aquell nin amb el seu llenguatge cru i al mateix temps certer. Una postal portada de Nicaragua en la qual es veu una pintada a una paret, que diu: “Gringo, aquí no se rinde nadie. Que se rinda tu madre!”. En Jaime me la va donar, i la vaig penjar immediatament a la meva habitació. Ell en tenia una altra al despatx de casa seva.

La generositat, la cultura, el treball i la justícia. Quatre trets de la personalitat d’en Jaime, quatre eixos d’una vida digna i plena. Quatre valors que m’ha inculcat al llarg dels anys, sense discursos, amb el valor incontestable de l’exemple.

Moltes gràcies per tot Jaime. Eres i seràs “un hombre Bueno”.

Tracking Pixel Contents