Estar en silenci

Era una sortida entorn de S’Estany d’En Mas, entre espadats rocosos que circumden la mar i la terra, caminàvem amb un grup de 4t de l’ESO —adolescents entre quinze i setze anys— enmig de la cridadissa de les gavines, batre de les ones contra les roques i el silenci de la zona. El matí començava a enlairar-se, dissipant el que restava de les ombres nocturnes a través d’un sol nial. El paratge és de les poques meravelles que ens queden a l’illa. Esperem que l’especulació turística o el gregarisme no la faci malbé, perquè d’això en sabem molt. Així doncs, mentre caminàvem fent ziga-zagues per sendes abruptes, amatents a no ensopegar i entotsolats amb els nostres pensaments, de cop i volta, quelcom trenca l’harmonia de l’indret, una música que provenia d’un mòbil d’un membre del nostre grup. De seguida intervé un dels responsables, demanant que l’apagui, perquè a l’espai on estem no es necessita, desnaturalitza el sentit del recorregut, que no és altra que contemplar el que ens envolta, paisatge únic, privilegiat, del qual hem de gaudir i on el silenci s’imposa com a subtil omnipresència, una mena de presència en l’aire, que no es veu, però que es palpa. La resposta de la persona que havia fet anar la música fou que no pot suportar el silenci, necessita el soroll, l’aldarull, el brogit, ja que el silenci l’angoixa, li fa passar un mal tràngol. L’afer de no tolerar el silenci no és un accident aïllat, lamentablement, perquè hi ha infinitat de persones que no saben o no poden resoldre positivament aquests moments que personalment qualificaria d’extraordinaris.

Acostumats al brogit de les activitats quotidianes, el silenci és una característica gairebé absent i inequívocament estranya en la nostra realitat. Només en moments excepcionals, arribem a tenir-ne una certa consciència de la seva transcendència. Sembla, dins de la voràgine del món, que perdem el contacte amb el silenci, som incapaços d’estar-hi un temps, llarg o curt, malversant la noció de quanta pau que pot haver-hi en ell. És que li tenim por al silenci? Quan passejo per la ciutat, veig que gairebé tothom camina amb la mirada fixa en el mòbil, o escoltant música, totalment aliens al que els envolta. La capacitat de contemplar, de mirar o observar, desapareix difusament. Fins i tot, hi ha persones que de bon matí necessiten engegar la televisió, mentre deambulen per la casa, únicament per sentir una veu llunyana que els faci companyia.

Ens anem habituant a aquestes rareses, i aquí probablement radica, entre altres, que no li donem importància al silenci. És clar, que tampoc ningú ens ha ensenyat a valorar-lo, tot i que de fa uns anys, dins certs ambients «espirituals» es parla sovint d’un silenci pacificador i engrescador que sembla que ajuda a assolir una mena de claredat interior. Potser, el silenci es confongui amb soledat. Res a veure. Dues coses que són distintes, malgrat que poden ser ben bé complementàries. La soledat és ambivalent, tot depèn de com és percebuda per cada u de nosaltres. Hi ha gent que pel seu tarannà és més sociable, sap estar amb els altres i conviure-hi; altres, en canvi, són incapaços de crear lligams. La soledat és també una opció per a un moment determinat, una soledat cercada per a solucionar qualque problema que ha de menester tota la nostra atenció, mentre que aquella soledat a la qual t’has vist empès per l’oblit dels altres, la sentim com a una soledat imposada, com la d’«un ca oblidat dins d’una casa» que udola per cridar l’atenció, i ningú li fa cas.

Malauradament, en la nostra societat, hi ha persones, especialment la gent gran, que viuen en una soledat no desitjada que, per múltiples motius, han quedat aïllades, bandejades de tota companyia. Hi ha ciutadans que viuen la soledat física acompanyada per pinzellades delirants i han acabat per desenvolupar la síndrome de Diògenes. Per silenci hom entén l’absència de soroll; tanmateix, va més enllà d’una realitat física, més aviat és una predisposició personal. Ara bé, això no significa falta de comunicació, és tan sols una pausa, un toc de batuta, «el silenci de quan la música comença», deia el poeta Màrius Torres.

Diuen que el silenci és una actitud que neix del reconeixement dels límits de la raó, un vehicle paradoxal de comunicació. Presumiblement, té a veure amb la capacitat d’astorament. La filosofia comença —diu Alfred North Whitehead— amb l’astorament. I, al final, quan el pensament filosòfic ha fet tot el que ha pogut, l’astorament roman. D’aquí que el silenci és una opció vital per a captar la pregonesa del món. Tot resta envoltat d’aquesta intimitat silent, els llocs, les persones, els animals que has tingut, les habitacions i llurs objectes, la casa, el jardí, aquella ploma regalada fa tants anys que ha format part dels teus avatars i que et recorda tossudament les persones estimades, aquell seient on has passat tantes hores, aquella taula de fusta de melis que ha conegut els teus secrets, el tic-tac del rellotge que guia les teves hores, i després vindrà la mare, «la sentirem encendre el foc en silenci, posar en silenci l’aigua a bullir, i agafar plàcidament de l’armari el molinet de cafè. Serem de nou a casa» (Vladimir Holan).

És important aprendre a mirar per poder veure. No es tracta de posar més diòptries a les nostres ulleres, sinó més aviat es tracta d’una obertura envers la realitat, un estar atent, vigilant. Precisament, l’abast d’aquesta realitat es pot establir mitjançant el silenci, que és capaç de captar de manera receptiva les meravelles que hi ha a la nostra mà; és a dir, ser capaç de sorprendre’t cada dia d’allò que veus o mirés. És el valor de cada moment, de cada forma d’existència, el plaer d’escoltar, perquè no podrem escoltar sense silenci. La metàfora del silenci és el desert, una nova experiència de la soledat i del buit com a èxtasi de la possibilitat. No és un mitjà per a endurir les fronteres de l’ego, ans tot al contrari, és un recurs per a destruir-les, on hom s’encara amb les seves pròpies ombres. El silenci físic és qüestió de salut mental i preparació per a quelcom més pregon: saber callar, estar atent a les paraules que ens dirigeixen i guardar la llengua de paraules ingrates, frases buides de contingut. Callar per a no ferir als altres i callar també perquè saps que cada paraula ve del silenci i torna cap a ell.

Per tant, el desert com a metàfora és ideal per a exercitar-nos, tant exteriorment com interiorment, sense exageracions ni estridències que puguin desvirtuar el sentit i la finalitat que se cerca, tenint cura de no convertir-lo en un ídol, fer del mitjà una finalitat. Cal fugir, doncs, de silencis hipòcrites o falsos sentiments, causats per patologies que tenen a veure amb el complex d’inferioritat, menyspreu d’un mateix, ressentiment o enveja, mancats d’alteritat. Evagri Pòntic —un dels pares de la tradició oriental cristiana— parla de tres paraules claus: fuge, tace, quiesce; és a dir, fuig, calla i roman tranquil. És una manera d’estar en el món.

El filòsof de moda, el sud-coreà establert a Alemanya, Byung-Chul Han, en un dels seus darrers llibres, Vida contemplativa, diu que la inactivitat forma l’humanum, car és un temps lliure. L’autènticament humà és, segons ell, la quota d’inactivitat que hi hagi en ell, perquè la veritable vida comença en el moment en què acaba la preocupació per la supervivència, la urgència de la pura vida. I compara la inactivitat amb la festa del sàbat jueu, on el repòs passa per davant de qualsevol preocupació que tingui a veure amb l’economia i el mercantilisme.

Suscríbete para seguir leyendo