Le temps des cerises

Rafael Miquel

Rafael Miquel

Els francesos tenen la manya de convertir qualsevol cosa en un emblema patriòtic i mercantil del seu gran país. Metamorfosar una lletja i inútil construcció de ferro en un superb monument reconegut a tot el món com la més bella imatge de Paris és com un joc d’infants pels gàl·lics. Parlant de fruites, a l’explosió cromàtica de les cireres en els mercats els mesos de maig i juny li claven el títol d’una bella cançó que jo aprofit pel meu article. Amb lletra de J.B. Clément, el cant arribà a ser un himne de la Comuna de Paris i, no fa tant, la cantava el bell Yves Montand posant-hi aquella veu que enamorà generacions. És el moment de fruir d’una meravella que els romans dugueren de Grècia, una fruita petita, dolça, brillant i de textura carnosa que se’ns presenta unida en parelles o trios que les nines feien servir d’arracades en els seus jocs.

La cirera tan saludable, rica en antioxidants i protectora de la pell i les articulacions, mostrà el seu costat més llibertí quan els laboratoris la usaren per elaborar el cherry brandy, ingredient bàsic d’un còctel de nom inspirador: Singapore sling. L’autor del combinat, de ginebra i cherry brandy com a ingredients principals, fou un barman del Long Bar de l’Hotel Raffels de Singapur. A partir d’aquesta base, avui es troben arreu receptes amb diferents ingredients addicionals. Singapur s’independitzà del Regne Unit l’any 1963. Durant la dominació britànica fou un destí visitat sovint per Somerset Maugham, qui sap si per refer-se amb una teràpia de slings dels efectes de la seva novel·la Of human bondage. A mi, em va captivar el còctel no tant pel seu gust com pel seu nom exòtic i evocador. N’hi demanaré un a Joan, excel·lent barman, en la meva pròxima visita al Gibson.

Per cert, ahir mirant llibres a la Fira, em vaig topar amb la meva amiga Antònia Font queixosa perquè un regidor de Cort la criticà per parlar sempre en català. Armat del meu afecte per França, la vaig confortar dient-li que a la fi havíem aconseguit una cosa de la qual els francesos gaudien feia anys i que nosaltres, retardats, encara no. Ara ja som com ells, ja tenim lepens i lepenes!

Suscríbete para seguir leyendo