L’última lliçó d’en Perfe

Miquel Àngel Lladó Ribas

Miquel Àngel Lladó Ribas

Va ser l’epíleg que mereixia. L’aula número 1 de l’edifici Ramon Llull va ser l’escenari escollit per a l’última lliçó del professor Perfecto Cuadrado, un dels darrers professors analògics de la Facultat de Filosofia i Lletres de la UIB. Ell no en sabia res, val a dir-ho; era la sorpresa que li havia preparat afectuosament Lourdes Pereira, professora del Departament de Filologia espanyola moderna i clàssica, com a colofó a la seva carrera com a professor de Llengua i literatura portugueses a la UIB, en el dia de la seva jubilació.

En Perfe, com el coneixíem la majoria d’exalumnes que poguérem gaudir del seu mestratge, era un professor especial. El primer que deixava traslluir era una bonhomia gran i generosa, unida a una visió escèptica i sorneguera de la vida que impregnava les seves classes i les convertia en aules on la literatura, la història i el coneixement esdevenien trets indissociables al seu tarannà i manera de ser. A fi de certificar-ho, em remet a tots i cadascun dels parlaments que per tal d’homenatjar-lo tingueren lloc aquell horabaixa a l’edifici Ramon Llull, magníficament detallats a la crònica de Maria Elena Vallés en aquest diari el passat 26 de maig. El record com si fos ara a l’antiga Facultat de Son Malferit, amb aquell posat a mitjan camí entre la insurrecció permanent i un misticisme que feia d’ell una mena de cavaller templer del saber i de les aules, especialment quan, davant el dubte o la incertesa -un dels trets d’identitat que reivindicava sovint- optava per enlairar els ulls quasi fins a levitar, com qui cerca una resposta en algun ens o divinitat superior.

Gràcies a ell el portuguès i la seva literatura, una cultura llavors gairebé desconeguda per a molts de nosaltres, assoliren uns nivells d’empatia i afecte que difícilment s’haurien donat en un altre context o circumstància acadèmics. Descobrírem Eça de Queirós, Pessoa, els heterònims, la saudade que impregnava tota aquella atmosfera de saviesa i coneixement, la modernitat d’un país en què encara palpitava la nostàlgia per les antigues colònies però que a la vegada estava decidit a superar l’antic règim mitjançant la celebrada Revolução dos Cravos (Revolució dels Clavells), el 25 d’abril de 1974. En Perfe ens transmetia totes aquestes coses amb una passió al caire de la devoció, com si es tractàs d’aprenentatges que calia saber sí o sí, sense excusa ni dilació. Sempre recordaré que va ser durant una classe seva que tingué lloc el 23F, el sortosament frustrat cop d’estat de 1981 que durant unes hores féu trontollar la nostra encara fràgil i incipient democràcia. Començàrem a sentir sirenes, cotxes de policia que anaven i venien, notícies confuses sobre un possible alçament militar... Però ell gairebé no s’immutà; optà per mantenir la calma, mentre pels passadissos de la Facultat tot eren corredisses i murmuris, rostres en què es reflectia la preocupació i la incertesa per allò que semblava una nova i preocupant involució.

El passat dijous 25 de maig Perfecto Cuadrado no digué adéu a tot això, sinó simplement un até logo. Hi ha persones que no es jubilen mai del tot, i en Perfe n’és úna. De la seva darrera lliçó magistral em qued amb aquestes dues recomanacions: que aprenguem a conviure amb la diferència, d’una banda, i que transitem per la vida amb els ulls ben badats, com quan érem infants i tot estava gairebé per descobrir, sentint a cada instant sobre la pell la bella rovada de l’experiència i el coneixement, de l’altra.

Muito obrigado, Professor.

Suscríbete para seguir leyendo