Ciència-ficció

Martí Àvila i Serra

Martí Àvila i Serra

Com molt bé diu Yuval Noah Harari —famós pel best-seller Sàpiens— segurament el gènere artístic més important d’aquest segle és el de la ciència-ficció, i això perquè és a través seu que la majoria de persones comprenen què és la intel·ligència artificial (sigles IA), la bioenginyeria i, fins i tot, el canvi climàtic. La ciència-ficció sempre ha tingut molt de predicament tant en la literatura com en el cinema. De petit, les obres clàssiques de Jules Verne, Herber George Wells, Isaac Asimov, Frank Herbert, Philip Kindred Dick o Ursula Kroeber Le Guin per esmentar alguns dels més representatius, eren devorades amb complaença i passió; era, sense cap mena de dubte, el meu gènere preferit i encara, malgrat el pas dels anys, ho continua sent, en moment d’oci. Això de fer volar la imaginació, de perdre’t en mons siderals, de viatjar a través de forats negres i per universos paral·lels, de màquines del temps, d’éssers diferents o semblants als humans, és realment fantàstic, és com un punt i a part davant d’una realitat que fa feredat. No és evasió, ni de bon tros, és tan sols salut. La ciència-ficció és un gènere literari que gaudeix de tradició i fama i que, a més d’esdevenir entretingut, ens porta a un conjunt d’especulacions interessants sobre nous futurs, models alternatius, utopies, mons millors. Moltes de les fantasies narrades s’han convertit en realitat, com és ara, l’arribada de l’home a la Lluna —que només es pot entendre dins del context de la guerra tecnològica i armamentística entre els Estats Units i la Unió Soviètica d’aleshores—, en la dècada dels seixanta del segle passat, quan Neil Armstrong es va convertir en el primer humà a trepitjar-la, a pesar de les teories conspiradores que l’han posat en dubte. D’altra banda, conegut és l’afer de Neil Harbisson, considerat el primer cíborg de la història oficialment reconegut; és a dir, la primera persona a qui ha estat implantat un aparell electrònic com si fos una part més del seu organisme o com a extensió dels sentits. Es tracta d’una antena introduïda en el cap que, segons diu, li permet percebre colors no visibles a simple vista, rebre imatges, vídeos, música o cridades telefòniques directament al seu cap. Sembla que en néixer tenia una alteració genètica anomenada acromatòpsia, o sia, una anomalia o incapacitat per a percebre els colors. La paraula cíborg fou encunyada pels científics Manfred E. Clynes i Nathan S. Kline per a parlar d’un «ésser humà millorat» capaç de sobreviure en una atmosfera extraterrestre, també en la dècada dels anys seixanta del segle passat. Harbisson va passar a la palestra pública quan en el 2004 volia renovar el passaport anglès i es va presentar a les autoritats pertinents amb una foto on apareixia amb la peculiar antena que li surt del darrere del crani. En un principi, el govern britànic va refusar la renovació del passaport, però ell va al·legar que era un òrgan més del seu cos. El litigi va durar un temps, i finalment fou acceptat, convertint-se així en el primer cíborg admès per un govern. Juntament amb ell, Moon Ribas i Manel Muñoz, crearen l’organització Cyborg Foundation. Per ara, la qüestió d’aquest tipus d’implants, és rebutjada pels comitès de bioètica, perquè cal que existeixi una llei que posi límits a certs experiments. Amb tot, el debat està obert. Cap a l’any 2018, Harbisson es va fer introduir uns components de brúixola a l’interior dels genolls que li permetien percebre el camp magnètic terrestre i el següent implant serà un dispositiu en forma de corona que abraçarà tot el seu crani i que produirà un punt tèrmic que girarà al seu voltant en cicles de vint-i-quatre hores i que li permetrà percebre el temps i ensems experimentar la rotació de la terra. Fins i tot diu que podrà canviar la seva sensació d’estar envellint, manipulant l’experiència relativa al temps fins a sentir que viurà molts d’anys. Més enllà d’aquestes excentricitats o rareses, recentment ha sortit a la llum el procés d’un home que era tetraplègic a causa d’un accident, el qual li ha estat implantat un pont digital entre el cervell i la medul·la espinal amb la funció de llegir els seus pensaments i a hores d’ara pot caminar amb crosses. És un avanç significatiu que, sens dubte, esdevindrà una millora per a la humanitat. En fi, la ciència-ficció sempre ha manifestat que no estem sols en aquest univers. Probablement és veritat, tot i que no hi ha evidències explícites. No sé ben bé el perquè, però sempre ens hem imaginat els extraterrestres com a éssers força extravagants, àdhuc poc agraciats o desproporcionats, molt alts o simplement nans —penso amb ET—, entre humanoides i robots, amb extremitats exagerades i amb una intel·ligència superior a la nostra, a vegades usada amb la intenció de dominar la terra i sotmetre-la. Els adolescents del segle passat, vàrem créixer amb els programes televisius de Fernando Jiménez del Oso, que ens omplien el cap amb mil històries i amb els grans enigmes de les civilitzacions on ell introduïa hàbilment el misteri o si més no l’interrogant. Era un encantador de serpents, car desvetllava inquietuds i això era contemplat com quelcom positiu. Els fets que giren al voltant del misteri són realment atractius, suggerents, il·luminen la imaginació i estimulen la recerca d’aquella realitat desconeguda, però que pot ser pressentida, percebuda com a real. Aquí està el quid; és a dir, hi ha una esfera de la realitat que no ha estat explorada a bastament; tanmateix, és ben real. És com deixar espai al misteri, perquè —malgrat que s’enfadin els científics— no tot el poden explicar, si més no per ara. De la mateixa manera que hem de fugir de la imposició dogmàtica de la moral, de la mateixa política com de la religió, hem de fugir també de la imposició dogmàtica de la ciència. Acceptar-ho és posar-te en el camí de la saviesa. Potser és veritat allò que deia Hölderlin que l’ésser humà és un déu quan somia i un captaire quan reflexiona. Una radical impotència per a conèixer la realitat.

Suscríbete para seguir leyendo