Sebastià (Elogi del vi)
El món del vi i tot allò que l’envolta és sens dubte fascinant. Els darrers anys, a Mallorca, hi ha hagut una eclosió de bodegues que tracten d’oferir als amants del most un producte diferenciat i que pugui competir amb les grans denominacions d’origen del mercat nacional. No ho han tengut fàcil: el fet que la producció sigui petita i sovint molt localitzada dificulta la competència amb les prestigioses marques presents en moltes de les nostres taules, per bé que la seva qualitat, en molts casos, no hi tengui res a envejar. Podríem afirmar, doncs, que la majoria d’aquestes bodegues o cellers treballen en un context que podríem inserir d’alguna manera en la petita i mitjana empresa del sector, ateses les seves limitacions i el propi procés d’elaboració, gairebé artesanal.
No fa gaire vaig visitar una d’aquestes bodegues, en companyia d’uns amics de la feina. No faig comptes fer-ne propaganda, no pateixin. Així mateix els diré que estan ubicades en un poble del Pla de Mallorca, tot i que els seus vins s’inclouen en la denominació d’origen de Binissalem (D.O. Binissalem). Els seus propietaris, dos germans expolicies locals de Palma, decidiren continuar la tradició de dues generacions d’avantpassats i oferir a la seva clientela un vi prou personal i equilibrat, fet des de l’honestedat i defugint les modes i el postureig que sovint envolten aquest món. En Sebastià, el més petit dels germans, ens explica sense embuts que, tot i que no figuri expressament a l’etiqueta, el vi que fan és ecològic, si entenem per tal un vi fet des de la mesura i el coneixement, virtuts que no s’està de definir com a «pageses» i que no exclouen l’ús de determinats conservants naturals com ara els sulfits, de la mateixa manera que un temps s’utilitzava el sofre o altres estabilitzadors per evitar una excessiva fermentació que fes malbé el most i el convertís en vinagre. Ho diu amb total naturalitat, sense cap mena d’afectació i amb aquest posat d’autenticitat que encara es conserva a la Mallorca rural, com més va més amenaçada per un urbanisme incontrolat i per projectes que, sota l’excusa de la sostenibilitat energètica, estan produint una transformació dels usos i del paisatge en molts de casos irreversible.
Però sembla com si tot això no li afectàs gaire, a en Sebastià. Segurament sí, que li afecta, però afirma que el vi és bàsicament alegria i que si hem anat fins a la seva bodega és per beure’n i assaborir-lo tant com faci falta (no per «tastar-lo», com s’estila a dir ara). De manera que, una vegada enllestida l’explicació, ens convida a baixar al celler, on ha disposat una taula tan llarga com tenc la impressió que és la seva bonhomia i espontaneïtat. Vull dir que tenc la sensació, per no dir la certesa, que no fan això únicament per doblers, en Sebastià i en Joan, el seu germà. «Són moltes les hores que hi dedicam, i moltes també les vegades que hem de vinclar l’esquena per entrecavar, podar els ceps quan fa falta, llevar les males herbes, veremar el raïm...». El que ens ve a dir, en definitiva, és que allò que anam a beure és el fruit de molts de jornals de feina, una inversió que només es compensa per l’amor que senten per la terra (i no en un sentit «poètic», val a dir-ho) i el gaudi que els proporciona una barreja de tradició, lligam amb el seu entorn i la seva gent, i orgull per les coses ben fetes.
En Sebastià, per acabar-ho d’adobar, fa gloses. Les confegeix amb prou enginy i naturalitat, com si fossin una prolongació del seu tarannà i manera de ser. Un moment donat ens n’enfloca una i reim fins a dir basta, mentre les copes es van omplint del vi que raja a balquena, sense mirar prim. És un vi que m’atreviria a qualificar de noble, fet des de l’estima i la saviesa que només tenen les coses senzilles, desproveïdes d’artifici i sobreres complicacions. Per tal que el vi no ens agafi amb la panxa buida, treu uns platets amb un poc de coca, salada i dolça, que ens ajuden a espaiar una mica la ingesta de les diferent varietats: blanc, negre, rosat... Ell, mentrestant, segueix amb les seves bromes i acudits; tot plegat ajuda a conformar una atmosfera relaxada i vitenca que em remet a uns versos que em varen demanar per a una publicació relacionada amb el vi d’Alella, produït i envasat en aquesta localitat del Maresme, i que diuen així: Ah, el vi! Cireres i pètals / en un mar de vidre, / robins fonedissos / al bell mig del cel del paladar, / nèctar de la vella terra / furtat per déus insaciables, / càlida condemna dels peus / que la bóta acull / amb fosca i temença. / Silenci de benaventurats cellers, / prodigi en el calze / i en la rústega taula; / misteri i màgia del raïm, / del cep, / del sarment i del pàmpol. / Escalf del cor. / Druida de l’ànim. / Aboca’t, i encisa’ns.
Ara que els rellegesc, tanmateix, m’adon que no arriben ni a la sola de les sabates de qualsevol de les gloses d’en Sebastià. És el que tenen les coses genuïnes, que no necessiten d’additaments ni de flocs innecessaris. Crec que només em resta desvetllar el nom i la ubicació, d’aquesta bodega, però estic convençut que tendran prou sagacitat per descobrir-ho sense gairebé cap tipus d’ajuda...
Suscríbete para seguir leyendo
