Els dos euros de Sánchez i altres assumptes

Martí Àvila i Serra

Martí Àvila i Serra

Quan arriben les eleccions, tant municipals com autonòmiques, àdhuc generals, tots els partits escenifiquen a boca plena les seves propostes més o menys populistes amb la intenció d’arribar a tothom, les que promouen canvis, les que beneficien a algun sector específic, als joves, als grans, als madurs o immadurs, els qui treballen, els qui reposen, els qui cerquen habitatge, els ecologistes, els defensors taurins, els qui no, els espanyolistes que orgullosos treuen la bandera en els balcons per a mostrar el seu amor patri, o els qui, tot al contrari, reneguen de l’espanyolisme i exhibeixen les seves banderes autonòmiques o anarquistes o revolucionàries, els que tenen animals de companyia i els qui no, i així un reguitzell de demandes que una vegada finalitzada la campanya, passen olímpicament. Mutisme a la resta de la legislatura. Dues setmanes de soroll i quatre anys d’absolut silenci. A vegades em fa la impressió que parlen per parlar sense cap fonament sòlid d’allò que es cou en la vida de cada dia. Tot, per a cridar l’atenció del públic i guanyar adeptes, com si estiguessin rifant la millor llonganissa de Camprodon. A veure qui dona més, a veure qui la diu més grossa, vejam qui fa la proposta més desbaratada. Realment, hom comença a estar tip de tanta comèdia de disbarats, d’aquesta propaganda fàcil, etèria, sense fonament, sense criteri, com si tot es pogués aconseguir amb un obrir i tancar d’ulls, mitjançant unes paraules màgiques, sense cap cost, gratuïtament. A hores d’ara, el nostre president de Govern, Pedro Sánchez, al millor estil dels anuncis de Profident dels anys seixanta del segle passat, ha promès als majors de seixanta-cinc anys que podran anar al cinema cada dimarts per tan sols dos euros. Mira, que bé! Una nova mesura innovadora que, com ell diu, ràpidament aprovarà el Consell de Ministres. I això el considera un avanç social important per a la indústria cultural del país, vaja, per on! A mi, més aviat em sembla una decisió propagandística i se’n cau la cara de vergonya. Per què no ho ha fet abans? És que encara no l’havia pensat? Cal dir que també els altres fan, en poques paraules, el mateix. Així doncs, els majors de seixanta-cinc anys podran veure amb tota tranquil·litat la saga de Fast & Furious o de Star Wars o les quatre seqüències del nostre Sherlock Holmes espanyol, Torrente. Són tan sols dos euros, és com si et prenguessis un tallat o un cafè en llet en qualsevol cafeteria, segons el lloc on es prengui, és clar, ja que si vas al Cappuccino, aleshores et claven cinc o sis euros, com si res. Au, vinga, anem al cinema que el «papà estat» ens ho paga amablement i així potenciem la cultura. D’on surten els doblers, si no és de la nostra butxaca? Encara no he vist cap proposta d’abaixar-se el sou, per exemple. Mentre que els sous de la majoria dels treballadors estan congelats o pugen poquíssim, els dels polítics, a cada legislatura que passa, augmenten exageradament. Ah!, és qüestió de responsabilitat i com més responsabilitat, més has de cobrar, com si conduir un autobús o un tren, no demanés responsabilitat. No voldria fer pas un exercici de cinisme, com aquell que menysprea les propostes dels polítics, però a vegades hi ha per a estirar-se els cabells, és a dir, per lamentar-se. La classe política ha caigut en picat no només en les enquestes, sinó també en la professionalitat del seu càrrec, cada vegada hi ha més gent que no hi creu en la seva gestió, la seva paraula ha deixat de tenir força, perquè manca l’essencial, el compromís. Arreu, en l’àmbit polític únicament es percep el desig de poder, posseir el bastó de comandament, malgrat que diguin que tot ho fan pel poble, que lluiten per unes condicions dignes on tots els drets de la ciutadania seran reconeguts. Recordo, fa temps, que un candidat a la batlia d’un poble del qual em guardo el nom, que pertanyia al nacionalisme esquerrà va pactar amb un partit de dretes per tal de fer-se amb la batlia. Dues formacions polítiques que no tenien res en comú, antagòniques, formalitzen la seva unió. D’entrada, perfecte. Per a justificar això, alguns parlen de l’exercici de la democràcia, del bonne affaire de les persones, però en aquest exercici hi ha molt de recel i les suspicàcies estan a l’ordre del dia, on sovint manca clarividència i transparència. Quan hom ha tastat el poder, ja no el vol deixar. Maquiavel aconsellava als governants que fessin ús de totes les seves armes: engany, hipocresia, violència, per mantenir-se en el poder i així realitzar la seva política. En fi, la política s’ha convertit en un show, una mena d’espectacle on els dirigents han après ben bé el seu paper convertint-se en protagonistes i així captar l’atenció dels possibles oients. Les xarxes socials són un mitjà idoni perquè els polítics expressin llurs idees a través de missatges fragmentaris, curts i incisius; a vegades tenen a veure amb la seva vida privada, una llicència que fan per atraure la simpatia i guanyar-se directament el seu electorat. Però en comptes d’atraure, aconsegueixen l’efecte contrari, creen desconfiança i desassossec. El màrqueting polític ja no funciona, podríem dir afortunadament, però malgrat tot, ells continuen gastant doblers en propaganda inútil que omple els nostres carrers de cartells amb missatges que millor no comentar. El mateix podem dir de la propaganda televisiva, fa pena, ni ells mateixos es creuen el que diuen. Tot ben a l’estil americà. Com diuen alguns, quan la política ja no fa somiar, és aleshores que triomfen les polítiques de la imatge mediàtica. És en l’espai mediàtic que el polític pot seduir a l’opinió pública, i ho saben i per això escenifiquen i fins i tot abusen del muntatge. Les imatges que els partits cedeixen a les diverses cadenes televisives, estan molt ben estudiades. Abans apareixia gent molt jove, sobretot en primera línia, signe de progrés i d’integració; ara, han variat i barregen persones de totes les edats, signe de multiculturalitat. Fins i tot quan la bandera va esdevenir un problema i s’acusava el PSOE de manca de patriotisme, aquesta es va fer visible en tots els seus mítings. El màrqueting polític té molt present l’opinió pública, especialment per allò que fa als sondejos. Si els sondejos són desfavorables, aleshores cal insistir en algunes estratègies per així remuntar i corregir els punts del programa electoral en funció de les expectatives dels ciutadans. La notorietat és fonamental a l’hora de guanyar unes eleccions. Tot ben estudiat, fins i tot l’ús de la violència verbal. Malauradament, és freqüent tant en el senat com en el congrés dels diputats. Si abans s’intentava dissimular, ara ja és més que una evidència. L’agressivitat verbal és un valor afegit en el qual tostemps estàs desqualificant a l’adversari, i si no ho fas així, aleshores els altres se n’aprofitaran; baldament siguis dèbil, no pots mostrar cap debilitat. És la llei de la selva, la de l’homo hominis lupus est, som com llops a l’aguait de la presa. De l’arbre caigut cal fer-ne llenya, no existeix la compassió o altres alternatives similars. Ara bé, la vida et pagarà amb la mateixa cara de la moneda que tu has emprat amb els altres. Sembla que això d’actuar amb mesura està ja superat, no s’aconsegueix els èxits que hom esperaria. Tanmateix, en política no tot val, cal honestedat.

Suscríbete para seguir leyendo